Pares perfectes: pares infeliços

Ahir llegia un article titulat "Fills perfectes, fills infeliços" que parlava sobre les terribles conseqüències de la sobre-exigència als nostres fills. Voler que siguin perfectes, els més intel·ligents, els més educats, els més amables, els més sans, els més simpàtics, els millor preparats per al futur i tot això que fem alguns pares, desgasta als nostres fills. Les exigències es converteixen en un pes que els nostres nens i nenes no poden carregar i acaba obstaculitzant el flux de la seva espontaneïtat, personalitat, talent, ...en fi, de la seva felicitat. Em va semblar un article molt oportú perquè som molts els pares que demanem massa dels nostres fills, convençuts que estem fent el millor per ells. Aleshores, se'm va acudir escriure una segona part de l'article amb el títol "Pares perfectes, pares infeliços" perquè si és veritat que posar massa expectatives en els nostres fills, destrueix la seva felicitat, també és veritat que proposar-nos ser pares perfectes acaba amb qualsevol intent de ser feliç. Ho dic per experiència pròpia. Estar constantment avaluant la nostra actuació pedagògica, jutjar la interacció amb els nostres fills, sentir-nos culpables per no arribar a tot arreu, comparar-nos amb els altres pares, intentar fer-nos amb tots els secrets educatius per brindar la millor als nostres nens i nenes,... són alguns dels símptomes. Les conseqüències directes de tenir expectatives massa elevades de la nostra relació paterno-filials són els mateixos que qualsevol quadre de "burnout": falta d'alegria, nerviosisme, ansietat, descontent, incapacitat de gaudir i distendir-se, apatia, mal-humor, .... He intentat de totes totes ser la millor mare del món perquè l'amor cap als meus fills és el més intens que he conegut mai. He volgut estar a l'altura de la importància que es mereix la nostra relació. He desitjat millorar tots els defectes que he viscut en la meva pròpia educació. I tot el que he aconseguit ha estat allunyar-me del meu ideal. La tensió, la preocupació, la por escènica m'ha devorat sencera i ha fet de mi un desfet de tota intencionalitat. Això és perquè la rigidesa és contrària a l'espontaneïtat. La voluntat de control és contrària a l'alegria. La falta de confiança en un mateixés contrària a la felicitat. Mentre ens proposem perseguir un ideal desvinculat a la nostra veritable personalitat res funcionarà. Quan baixem les armes i permetem la nostra autenticitat sorgir, tot flueix amb lleugeresa. Aquest és el motiu pel qual he deixat intentar arribar a tot arreu, he abandonat tota intenció de ser perfecta i d'intentar que els meus fills ho siguin, he desistit qualsevol propòsit de controlar-ho tot. Ara sé que quan em deixo portar només hi tinc a guanyar, que no tinc res per imposar als meus fills i molt per gaudir amb ells. Des d'aquest moment, em prenc la convivència amb els meus fills com un regal. Ja no és un repte. Una obligació. Un deure. Una responsabilitat pesada. Una amenaça. Un desafiament. Una excusa per posar-me a prova. Un motiu per jutjar-me. O una tortura. Estar amb ells és una oportunitat per reviure la meva infantesa. Per contagiar-me de la seva joia. Per descobrir el món a través dels seus ulls. Per acompanyar-los en aquest viatge trepidant. Per conèixer noves potencialitats que no coneixia de mi. Per aprendre a prendre'm les coses amb més calma, per rejovenir-me. Per riure un munt. Per inventar una nova realitat al seu costat.