Una família nombrosa

Marina Sancho

L'art ens recorda el lloc on pertanyem

baixa Zoom

baixa

Ahir van dir-me que escriure és perdre el temps i que les meves paraules són "tonteries". Així mateix. També em van dir que hauria d'estar fent altres coses més importants en comptes d'escriure com preparar fitxes per els nens de l'escola, estar per els meus fills o fent qualsevol cosa més pràctica que no pas escriure. Ahir em vaig frustrar molt. Va ser el primer dia en molts que no vaig publicar cap entrada. Abatuda, vaig seure als peus del meu llit a rumiar si tot aquest temps l'he estat dedicant a la bajanada més gran de l'univers: escriure. Què ridícul abandonar-se d'aquesta manera a una passió, havent tantes coses importants per fer: coses per netejar, habilitats per aprendre, classes per preparar. Per què he sigut tan ingènua?

Encara asseguda als peus del meu llit, incapaç de processar l'allau de pensaments esfereïdors relacionats amb la meva discapacitat per ser una persona que fa les coses que ha de fer en comptes de tenir aquesta estúpida dèria per escriure, vaig veure un llibre ple de colors que em va cridar l'atenció. El vaig agafar per desconnectar de tanta pressió i vaig començar a fullejar els seus fulls. Era un llibre d'art escrit per Baltasar Porcel amb les obres de SANVISENS. Perdre'm en aquelles imatges em va alleujar el dolor de cop. En el meu cap tot era tèrbol però en aquells quadres tot era llum. Així és que em vaig deixar endur i, és clar, la felicitat es va anar apoderant a poc a poc de mi. A continuació, encara incapaç de creure en les lletres que brollen de mi, vaig començar a llegir la biografia del pintor explicada per Porcel i un nou impuls va començar a prendre forma en mi. El mestre de Sanvisens va decretar que no valia per l'escola. Només hi va poder assistir tres anys perquè el pare en seguida el va treure i el va posar a treballar. Però no ho va fer només per la seva negligència escolar, explica Porcel, sinó perquè estava horroritzat per la seva afició al dibuix. Un pare no es podia permetre aquesta desgracia al sí de la seva família. Així que l'obligà a iniciar un llarg recorregut d'ofici en ofici, i de tots Sanvisens n'acabava tip. De manera que al final, d'amagat, començà a estalviar per poder-se pagar els materials de pintura i obrir, així, un esvoranc per on la creativitat puguésescapar.

Gràcies a aquest llibre, que l'atzar va posar a les meves mans, vaig entendre com d'important és l'art: l'art aporta bellesa a les nostres vides i sense aquesta ens moriríem. Els humans tenim la necessitat d'envoltar-nos de coses boniques que ens recordin el lloc on pertanyem, allò que som i l'objectiu que tenim. L'art està present a tot arreu: en la música que escoltem, en les receptes que cuinem, en el disseny dels mobles que utilitzem, en la forma de la roba que portem, en les paraules que utilitzem, els quadres que admirem, en les danses que aplaudim, ... Si tots ens dediquéssim a fer quant esperen de nosaltres en lloc d'expressar la passió que s'impulsa des del nostre interior, no podríem gaudir de la majoria de les obres d'art que coneixem.

De manera que no em qüestiono si faig bé o malament d'escriure, ni tan sols penso en totes les coses que deixo de fer mentre esticescrivint. Senzillament accepto que aquesta és la meva naturalesa, respecto la necessitat imperiosa que tinc de configurar el meu present a partir de paraules. Altres ho fan mitjançant les notes musicals, les matemàtiques, la fusta, la pintura, el fang, les formes del seu cos, els olors, els aliments o la càmera de fer fotos. Tan se val la eina que fem servir, el llenguatge que utilitzem o el mètode que emprem: l'important és comunicar aquest èxtasi, sigui com sigui, per crear, a partir de la nostra aportació, el món on volem viure.