M'agrada molt preguntar-me quin és el sentit de la meva vida. M'enorgulleix ser capaç d'anar més enllà de la informació que ocupa el meu cervell i pensar quin és el sentit de tot plegat. Els animals no poden discórrer d'aquest mode. Ells actuen per impuls, la seva intel·ligència innata els guia i fan directament tot allò que els cal fer per garantir la seva supervivència. Les cèl·lules del nostre cos també funcionen així: cadascuna compleix la seva tasca automàticament sense haver de pensar si és vàlida o no. Succeeix el mateix amb els nostres òrgans interns: tots ells desenvolupen el seu rol sense necessitat de dirigir les seves accions conscientment. Tanmateix, sembla que la totalitat de la nostra persona funcioni d'una altra manera perquè podem decidir què fer, com fer-ho i quines coses no fer. Sembla que la nostra conducta no dirigeixi les nostres accions directament, sinó que primer passi pel nostre cervell i el nostre raciocini dono l'ordre d'executar-la o no. Jo sempre havia pensat que era així: que els animals actuen per impuls i que els humans dirigim la nostra conducta des del pensament. Però no és del tot així. No depen tot del nostre sistema cognitiu. Tenim un recurs anomenat sensacions que regula el nostre comportament. Les persones tendim a fer i repetir les accions que ens fan sentir bé i evitem les que ens proporcionen sensacions desagradables. Per exemple, fem l'amor perquè ens produeix una sensació d'èxtasi que ens ve de gust experimentar. I vigilem amb el ganivet quan pelem cebes perquè tallar-nos ens provoca dolor. De manera que no és del tot cert que el comportament animal sigui automàtic i el comportament humà sigui completament racional. No fem tan les coses perquè el nostre cervell digui que s'han de fer sinó perquè la seva execució ens comporta una sensació desitjable. Per tant, la percepció és la guia que ens indica el camí que hem de seguir. Tot el pes del control de la nostra existència no depen exclusivament de la nostra mentalitat. Hi ha un suport que ens indica el camí seguir. I com que veig que els animals en llibertat estan tan sans i en completa harmonia amb el seu entorn, com que me n'adono que cadascuna de les nostres cèl·lules i òrgans funciona a la perfecció sense necessitat d'intervenció del nostre cervell, he decidit prendre nota del seu patró de conducta i guiar-me per la intel·ligència innata que governa el meu organisme sense posar tot el pes de la decisió al meu raciocini. Tinc un bon indicador i és la meva condició personal: tot allò que em convé m'aporta benestar. Tot allò que és perjudicial és rebutjat pel meu cos. Per aquesta raó, ara quan em pregunto sobre el sentit de la meva vida, ja no dubto tant i sé del cert la resposta: fer totes aquelles coses que em fan feliç de ser viva, destinar el meu temps i la meva persona a tot allò que omple de sentit la meva vida. Perquè el sentit no és quelcom que ens haguem de preguntar sinó més aviat quelcom que haguem d'experimentar. Així, rectifico i no em pregunto el sentit de la meva vida: exploro les meves emocions, la meva passió i determino si m'estic dedicantal meu projecte personal. El projecte personal de cadascú és aquell que té el poder de fer-nos sentir que volem cada vegada que hi treballem. I tu, has experimentat el sentit de la teva vida?
2 min
