Som la llet

Alba Padró i Arocas

"... es pot i tant si es pot!!"

-

Hola família avui la vivència d'una mare per finalitzar ( al bloc) la Setmana Mundial del Part Respectat.

-

He decidit escriure la meva experiència amb la lactància perquè suposo que com a tota dona m’ha marcat moltíssim. M’he allargat molt ja ho sé però no en sé d’un altra manera, ja que van ser tantes coses...tants moments tan frustrants, i tants d’altres de preciosos…Però amb el meu testimoni, vull donar un missatge de que es pot, es pot i es pot!! Entenc que és molt llarg i potser només ho llegeixes tu, però ja em val la pena, necessitava explicar-ho i no ho sé fer d’altra manera. Jo vaig descobrir aquest tema dels grups d’ajuda quan ja havia aconseguit resoldre els problemes, i a part no els tinc gaire a l’abast al ser de poble, però la tasca que feu la gent com tu no té preu. Dedicar el temps i esforç a ajudar de veritat en un tema tan especial, meravellós i complicat és d’agrair.

Només sóc una més de les moltes mares que han tingut una lactància molt costeruda però ha valgut tant la pena!!

Jo era la típica que vaig buscar la mínima informació durant l’embaràs, em pensava que les coses fluïen soles i que era la cosa més natural del món. I m’equivocava amb una sola cosa i és que no som lliures, vivim en societat, no a la selva i a nosaltres ens passa igual que a les mones del zoo que no saben alletar els seus fills perquè no han vist mai cap femella fer-ho. Aquest petit detall no el vaig tenir en compte i me la vaig fotre només néixer el meu petitó.

Jo sabia coses, però no era conscient de com d'important podien ser alguns detalls. Volia que em posessin el meu fillet pell amb pell només nèixer, però no ho van fer. I jo tampoc em vaig queixar, vaig pensar no vindrà d’una estona. Tinc tota la vida per estar amb ell. Se’l van endur, el van vestir mentre em cosien i quan vaig arribar a l’habitació totes les iaies ja se l’havien passat de braç

en braç i ja dormia. No va haver manera de despertar-lo per intentar donar-li el pit. Les hores posteriors al part van ser horribles, em va baixar molt el ferro i jo no vaig ser persona durant tota la tarda. El bebè dormint al cabaç tota la tarda. Cap al vespre es va començar a despertar, jo ja estava mig reviscolada i me’l vaig intentar posar al pit. El meu fill estava molt cansat i no hi havia qui el despertés, ja no tenia força, obria molt poquet la boca i no aconseguia que agafés el mugró. Es quedava de seguida adormidet. Va estar tota l’estona amb mi, tota la nit amb mi però res. Totes les infermeres dient-me que els meus mugrons no valien, que necessitava mugroneres. Per acabar-ho d’adobar només me’l podia posar al pit dret, perquè si li posava l’esquerra es posava a plorar moltíssim. Al dia següent no havia aconseguit que s’enganxés ni una sola vegada. Les infermeres no m’escoltaven, deien que amb unes gotetes ja en tenia prou el bebè. Jo els deia que no tenia unes gotetes i a part si les tingués el bebè tampoc les xuclava. Ni cas. Finalment el segon dia per la tarda se’l van endur per fer-li proves deien. Va tornar al cap de 20 minuts dormit profundament, em van dir que tenia una mica de febre, però que ja estava que no era res,… Allà se’m van encendre totes les alarmes, el nen estava molt neguitós durant tot el dia, tenia gana és clar, i de cop em diuen que té febre, però que no passa res i jo el veig dormint que no reacciona,..vaig pensar se’m mor. Em vaig posar histèrica jo sabia que no havia menjat res des que va néixer, i les ditxoses gotetes no les havia provat! Algú em podia fer cas, si us plau? Que no ho veien que s’estava morint??

Finalment les infermeres van venir a parlar amb mi, perquè em van veure desesperada.

Resulta que li havien donat un bibe, perquè realment el nen començava a estar deshidratat i no s’estava morint si no que estava fart. I que no m’ho havien dit perquè no desistís amb la lactància… No tinc paraules. Els suposo la bona voluntat però gairebé em maten de l’ensurt.

Si em volien ajudar amb la lactància, doncs això que m’ajudessin, no??

Gràcies a una llevadora que em va atendre al tercer dia vam aconseguir que s’enganxés al pit, encara no tenia llet. Vaig arribar a casa al quart dia i res de llet. No em va baixar fins al sisè dia. Els més llargs de la meva vida. M'havia baixat tant el ferro que per això no em pujava la llet, però això no m’ho ha explicat cap metge, ho vaig descobrir al 5è mes de vida del meu fill, quan la lactància ja estava plenament normalitzada i va caure a les meves mans “un regalo para toda la vida” del gran Carlos González.

Tot i la baixada de la llet el bebè estava TOT el dia enganxat al pit i plorava moltíssim. Quan dic TOT és TOT. Es quedava amb gana i quan plorava molt li donava suplement. Les ferides no van trigar a sortir, i ni pits al sol, ni purelans ni res. A la primera revisió pediàtrica, no a la de l’hospital (allà no li van veure), li van detectar que se li havia trencat la clavícula durant el part. Per això el meu fill plorava com un desesperat quan me’l posava al pit esquerre. Veia les estrelles pobret! A la revisió amb la llevadora li comento que tinc clivelles, veu que el nen mama amb bona postura i m’insisteix a que deixi els pits l’aire. Passen els dies i les clivelles es curen, però al contrari del que m’hauria pensat la cosa va a pitjor. El nen continua TOT el dia al pit, es queda amb gana, i els pits cada vegada em fan més mal. No entenc res, perquè ja no hi tinc ferida, però si al principi podia suportar el dolor, ja que amb clivelles fa mal al principi quan s’enganxa però després ho podia suportar. Però ara ja no podia, el nen estava hores mamant i sentia una cremor als pits insuportable i quanta més estona estava mamant pitjor era. Em vaig comprar un tirallets i li donava quasi tota amb bibi. Així em descansava el pit. Vaig tornar a la llevadora que va tornar a examinar el nen i va pensar que tenia el tel curt, però no ho veia clar (jo com si em parlessin xinés). Va anar a buscar a la pediatra i ella tampoc ho veia clar, així que em van derivar al Dr. Gómez Papi a Tarragona. Per problemes burocràtics i un error amb la derivació, no em van donar hora amb ell fins que el nen ja tenia 2 mesos i mig.

Fins a aquell moment estava sent molt i molt cansat. Japràcticamentno li donava el pit, només amb tirallets perquè sinó veia les estrelles. Alguna presa de la nit la feia al pit, però no en podia fer gaires de seguides perquè com més mamava més mal em feia. El Dr. Gómez Papi ho va veure claríssim, tel curt, li va tallar i el que va passar en aquella consulta va ser tant meravellós! El nen entre plors va mamar com mai ho havia fet! Em va buidar el pit en menys d’un minut! No m’ho podia creure que una cosa tan tonta pogués ser tan important!. Això sí el mal continuava,…

Al cap d’una setmana vaig tornar a la llevadora iva decidir fer-me un cultiu de la llet. Estava perfecta. Una setmana més amb tirallets, no li veia el final, em volia morir de lapena. Com ho feien els animals?? Allò no podia fer tan mal, una cosa tant meravellosa! Va demanar-me un cultiu de la pell ieureka!! Mastitis!! Em diu que vagi al metge i que em recepti antibiòtic.

Com que el meu home treballa a l’hospital i jo tenia més a mà el ginecòleg que el metge de capçalera, doncs el vaig anar a veure a ell. I a part li tenia plena confiança. Total la recepta me la pot fer igual, no? Mi gozo en un pozo, em diu que mastitis de què? Que estic com una rosa, que no tinc res, que donar el pit fa mal i que no em recepta l’antibiòtic. Ah!! I que com ja té gairebé tres mesos, ja en té prou, no cal que li doni més: "a partir dels 3 mesos ja tenen tot el que necessiten i no cal que mamin més"

Si sumo totes les llàgrimes que em van caure durant els primers mesos del meu fill crec que omplia un embassament. Estava completament perduda, si la meva última esperança s’esvaïa que em quedava? Fins quan podria aguantar? El tirallets era molt cansat, continuaria però no sabia fins quan.

A la següent revisió del pediatra, em va preguntar si ja ho tenia sol·lucionat lo del pit i li vaig explicar tot, li vaig dir que el gine m’havia dit que estava perfecta. Li vaig fer peneta i em va receptar una crema antibiòtica a veure si tenia sort….Res, als tres dies pitjor. El ginecòleg tenia raó!! Ara sí que sí havia provat l'última solució i res!

Continuava amb el tirallets però estava amb una espècie d’estat com a zombi. No sabia molt bé cap a on em portaria aquella situació. Fins que un dia quan el bebè ja tenia tres mesos i mig i vaig haver d’anar al metge de capçalera per un altre tema. Vaig decidir comentar-li tota la història al complet, ja que a part de no poder donar de mamar al meu fill, potser ja feia mes d’un més que no mamava, però a mi els pits em continuaven fent mal, i no li veia el final. Va llegir l’historial i va veure clar que tenia una infecció. Em va receptar un altre antibiòtic i aquest segon…al·leluia!! Va fer efecte!! Al cap de set dies el meu bebè ja no va provar mai més la tetina d’un biberó! Mai més!! Ara té 19 mesos i els dos estem encantats!!! El camí va ser molt dur, MOLT. Encara m’emociono. Però es pot i tant si es pot!!

Continuem tenint entrebancs externs, ara perquè ja és gran i que si ja és massa gran, que si és aigua, que si està massa baix de pes, li ha faltat ferro i clar si estàdesganat tot és culpa del pit com sempre... Però ara res ni ningú m’atura!! Si el meu fill té un problema que m’ajudin a solucionar-lo, però el pit mai, mai, mai resta, sempre suma! I si li falta ferro li recepteu gotetes i punt. I que prengui la teta que vulgui!!

Amb tot aquest procés la única persona que no m'ha fallat ni un sol cop ha estat el meu home. Jo li veia la cara d’admiració cap a mi i quan anàvem als metges a explicar el problema, parlava de mi com una heroïna. “Això no ho fa qualsevol” sempre deia súper orgullós. Què important va ser la seva ajuda. Quan sembla que tot el món està en contra, que la gent s’ha tornat boja, que els que se suposa que en saben d’un tema són els que menys en saben i t’enfonsen en lloc d’ajudar-te, que la teva parella no et falli i no es desanimi ella tampoc, és vital.