Quan ets mare et transformes en una lleona

La mare de l'Ona no ho diu però jo si i abans que ho llegiu: gràcies per deixar-me acompanyar-vos, la lleona sempre hi va ser, només temporalment va ser un gatet arraulit.

-

Amb el meu germà em porto 14 anys, sí, va arribar per sorpresa. Recordo com si fos avui quan m’ho van dir els meus pares. Amb l’edat que tenia em vaig convertir en una germana gran activa, m’agradava i ho gaudia i no em costava gens fer-me càrrec del meu germà quan la meva àvia ho requeria.

Ella va decidir no donar pit, de fet va tornar a la feina quan el meu germà era molt petit. Ella en aquells moments tenia un bon càrrec dins una empresa, cosa no massa habitual i no volia perdre la seva posició per aquell nen inesperat. La meva àvia que vivia al pis de sobre del nostre i la portera es van convertir en les "mares" del meu germà, elles li donaven el biberó puntualment i el feien dormir tot solet. No recordo que plorés massa, encara ara és un adult panxa content que tot li va bé.

En tot cas aquella primera experiència de criança em fa crear un estereotip del que era ser mare i quan em vaig quedar en estat tenia molt clar com seria la meva maternitat.

Tenim un pis a l’eixample força gran i embarasada vaig muntar l’habitació del nen relativament lluny de la nostra. No em preocupava gens, la vaig deixar preciosa. Llegia fa uns dies el relat de com una coneguda periodista muller d’un famós jugador de futbol decorava l’habitació del seu fill i jo mi veia totalment identificada!! Era jo fa 8 mesos!!!

Vaig dedicar hores a buscar el cotxet i la cadira del cotxe, em sabia les característiques de cada marca de memòria i no vaig parar fins aconseguir els models que volia. I si em vaig gastar una pasta que en cas de la cadireta del cotxe no me’n penedeixo gens però tema a part és la cadirera de passeig, la tinc morta de fàstic al rebedor! L’he fet servir cinc vegades comptades.

Anem al gra. El meu embaràs va ser plàcid i tranquil, l’agror d’estómac és l’única cosa que emva complicar les nits però per la resta jo estava estupenda i em sentia genial. Com no podia ser d’una altre manera vaig confiar cegament amb la gine amb la que havia parit la meva cunyada en una clínica privada. Que cega estava no em plantejava res de res, ella deia blanc i a mi em sembla bé, ella deia negre i a mi també em semblava bé.

A la 39 + 2 vaig trencar la bossa, no tenia ni una contracció però és clar vaig trucar a la gine que em va dir que res, que cap a clínica que hi havia molt risc d’infecció i que no podia estar-me a casa. Resultat una cesària innecessària, que tinc clar que ara no permetria.

No us ho he dit però jo ja havia decidit que no volia alletar. Recordava la meva mare i no veia cap necessitat d’alletar, de fet em semblava quelcom antiquat i que reduïa la relació de la criatura amb el pare. Així que ja li havia dit a la gine que res de teta, ella no va posar cap objecció ni em va dir res per fer-me canviar d’opinió. Així que tot just van treure a la nena la van donar al seu pare i al cap d'unes hores a mi em van donar la pastilla per tallar la llet. Vaig passar unes dues hores a reanimació i cada vegada tenia un sentiment més estrany. El meu marit tenia la nena i sabia que la família (sencera) era a l’habitació i que tots tenien a la nena, la podia imaginar de mà en mà.... Vaig arribar a l’habitació dels nervis! Volia la meva filla, havia sorgit del meu interior un sentiment desconegut de possessió: VOLIA A LA MEVA FILLA NOMÉS PER MI!

El meu marit em va veure tan atabalada que va fer fora a tothom, la meva nena estava adormidíssimaaa, li havien donat ja una mica de bibe i estava ko. La meva parella em va ajudar a posar-me-la al costat al llit, estava un pèl ko per l’epidural i em costava moure el cos però havia de tenir-la a prop, al costat, tocant-la... tenia la sensació que havia perdut quelcom, em sentia amputada.

Em van portar les dosis següents de la ditxosa pastilla amb una puantalitat mai vista, i jo no sé perquè no la vaig prendre. Les anava amagant al calaix de la tauleta de nit.

Estava adolorida, confusa i enfadada no m’entenia a mi mateixa. Em portaven els bibes per alimentar-la i li donava però em sentia buida.... La segona tarda a l'hospital quan ens vam quedar solsla vaig acostar al pit adormida, la petonejava, la mirava, l’adorava... i de cop vaig tenir la necessitat de ficar-la molt a prop meu. Li vaig demanar ajuda a la meva parella que la va posar en posició de bressol, com si alletés, sobre el meu pit nu. Ella estava adormidíssima però al cap de poca estona va començar a moure la carona a fer sorolls, a buscar i jo la vaig deixarfer. Tenia por que fes el que semblava que volia fer perquè em trencava els esquemes, m’obligava a reorganitzar el que pensava i el que sentia. En aquell moment vaig començar entendre allò que diuen que quan ets mare et transformes en una lleona...es va agafar i va començar a succionar.... No tenia paraules, em sembla que mai havia plorat tant!

Bé avui l’Ona té vuit mesos i sí, fa pit, no va ser massa complicat relactar-la, aquella primera pastilla per tallar la llet va fer poca feina i l’empenta de l’Onai l'ajuda de l'Alba van poder amb tot.

I volia escriure això per les dones o per les mares que diuen que no volen donar pit, sé que cadascú pot fer el que vulgui però no decidiu res definitiu fins que tingueu la vostra criatura a sobre, quan la mireu, quan l’oloreu, quan sentiu la seva pell, en aquell moment decidiu què voleu fer.

Abans d’acabar vull donar les gràcies a la meva parella i pare de la criatura que ha estat al meu costat per tot i que ha aprés amb nosaltres a ser pare i a entendre que no cal alimentar a una criatura per tenir-hi un vincle intrencable.

*Dibuixos de la web:http://www.amadori.org/breastfeedingart/html/frames/framesetall.htm