Quan la llet de la mare és verí

L'entrada d'avui és llarga però no he pogut ni hevolgut retallar-la per enlloc, era un pecat!

"Em dic Rosa i tinc tres fills, sóc assessora de lactància i no puc donar-li el pit a la meva filla petita.

Els meus fills són un tresor, tots tres. Amb cadascun d'ells he après alguna cosa important. Amb l'Oriol vaig aprendre a ser mare, a seguir el meu instint i el meu cor. Amb l'Arnau vaig aprendre que de vegades no podia ser a tot arreu però tampoc no passava res. I amb la Magalí... he après a no donar res per fet. I encara n'aprendré molt més, d'ells, perquè són més savis que jo.

La Magalí va néixer a les sis del matí del 25 d'octubre del 2010 en un meravellós part natural a l'Hospital de Sant Boi. M'havia plantejat fer-ho a casa, però una espècie d'intranquil·litat em va fer decidir fer-ho a l'Hospital. Tot va anar molt bé, va ser un part tranquil, sense presses, en que se'ns va respectar totalment a la meva filla i a mi. Es va agafar al pit a la mateixa sala de parts. Era preciosa; una espessa cabellera negra, uns ulls que em miraven de fit a fit, estava exultant. Havia aconseguit donar-li a la meva filla la millor benvinguda de que vaig ser capaç.

Durant la tarda i el dia següent em vaig adonar que la nena no mamava bé i em feia mal, mirant-li la boca vaig veure que tenia el tel de la llengua curt i em vaig posar en marxa: vaig trucar al pediatre i vam quedar perquè la veiés quan ens donessin l'alta. Qui m'havia de dir que amb la tercera filla, després de dos alletaments d'èxit, ara que tenia més experiència i més coneixements, i que a més havia tingut un part fantàstic, tindria dificultats per donar el pit?

El Lluís Ruiz em va confirmar que hi havia un tel de tipus 2 i vam quedar en uns dies per tallar-li. Erauna intervenció petita, sense complicacions. Els dies següents, la nena dormia molt i mamava poc, malgrat que havia aconseguit una postura pràcticament indolora per a mi, ella seguia sense agafar-se bé, li costava, es va anar posant groga, tenia períodes d'irritabilitat i perdia pes. Tot ho atribuíem al tel de sota la llengua, confiàvem que després de la intervenció tot milloraria.

El 3 de novembre era el dia, però amb el Luís vam valorar si era més prudent intervindre-la o donar-li suplement uns dies perquè guanyés més pes i fer-li més endavant. Com que jo era una mare experimentada ,els meus fills grans han mamat tres anys i mig l'un i dos anys i alguns mesos el segon, vam pensar que era més pràctic fer-li, perquè així ja començaria a mamar bé de seguida i augmentaria de pes.

Li vam fer, la nena va plorar, jo vaig plorar. I després li vaig oferir el pit, però ellano va voler. Veient que passava l'estona i seguia sense volar-se enganxar, em vaig treure llet i li vam donar amb xeringa, al principi ho va acceptar, però després ja no. I a més, la petitíssima ferida no parava de sagnar, no parava, no parava..... Passava l'estona i la nena seguia sense menjar i l'hemorràgia no s'aturava. Cada cop estava més apàtica. Després d'unes hores en que el pediatra va estar vigilant-la, ens va dir que la duguéssim a l'hospital, que segurament no era res, però era elmés prudent. Vam arribar a l'hospital on va néixer i ens van agafar de seguida, la van posar sota el llum per la icterícia, iproves, proves, proves.....

A la matinada ens van pujar a la planta i allà vam seguir amb les proves i la llum, però la nena al bressol amb la llum plorava i el seu estat era cada cop pitjor. Quan l'equip mèdic va començar a tenir resultats van veure que la meva nena tenia el fetge afectat, estava molt greu, i necessitàvem un hospital més dotat. Esperant també per fer-li una ecografia em van dir que millor que no li donés el pit i li van posar una via. Ens van dir que ens traslladaven a la Vall d'Hebron i se'ns va caure el món a sobre. Una infermera em va fer seure amb la nena als braços i ens va posar la llum a totes dues. El meu marit i jo sentíem que la nena se'ns n'anava, que se li escolava la vida, jo no volia deixar-la anar per por a no poder tenir-la més als braços amb vida. Les hores vanser molt llargues esperant l'ambulància tot i que he d'agrair l'atenció que ens van donar. Abans d'això algú ens va parlar de la galactosèmia com un dels possibles diagnòstics, jo l'únic que en sabia era que si es confirmava no podria donar-li el pit.

Vam arribar a la Vall d'Hebron i van ingressar la Magalí a l'UCIP. Quan vam poder entrar la nena estava ja plena de tubs. Ens van fer moltes preguntes. L'endemà vaig poder tornar-la a tenir als braços, durant aquells primers dies vaig necessitar l'ajut de la infermera per fer-ho, entre tubs, agulles i d'altres coses enganxades no sabia com fer-ho. A la Vall d'Hebron fan el mètode cangur, però a mi ningú m'ho va oferir, i jo no ho vaig demanar, d'entrada, perquè quan agafava la nena, ella intentava buscar el pit, plorava i el meu pit començava a brollar i totes dues ens posàvem molt nervioses. Em sentia tan perduda, jo l'únic que volia era tenir la meva nena amb mi, donar-li el pit, crear aquella intimitat de la mare amb el recent nascut.

L'endemà, l'equip mèdic i ens van explicar quina era la situació. La nena estava molt greu, encara no sabien què tenia, hi havia moltesi diverses probables malalties, des d'una infecció a una malaltia metabòlica, i dins de les metabòliques n'hi havia com la galactosèmia, que tenia un pronòstic relativament bo, sense sortir de la gravetat, i d'altres que no sóc capaç de recordar, però una de les neonatòlogues va dir que eren "incompatibles amb la vida", quina frase! La tinc clavada al cor i em ressona al cap "incompatibles amb la vida" com podia ser que pogués perdre la meva nena? Com?

Van ser dies de moltes proves, moltes preguntes i molta incertesa a casa ens agafàvem a la galactosèmia com a opció menys dolenta. Li van haver de fer transfusions. Tots estàvem astorats i nerviosos. Vam rebre moltes mostres de suport i d'afecte, molta ajuda per part d'alguns familiars i també frases molt poc afortunades.

L'Oriol i l'Arnau, els meus fills grans, no entenien res, ells també van patir. Cada matí marxava de casa plorant veient com es quedaven, tan moixos... I quan tornava a casa deixava l'hospital plorant per separar-me de la petitona. Gràcies a Déu la deixava als braços del pare, que la mimava tant com jo.

Passats un parell de dies, la nena va començar a millorar i van posar-li alimentació parenteral, amb aminoàcids, etc. Mirant enrere penso que aleshores els metges ja estaven pràcticament segurs del diagnòstic, però, segons ens van dir, hi havia algunes coses que no els lligaven, el quadre que presentava la meva filla no era l'habitual per a una galactosèmia: hipoactivitat, icterícia, refusar l'aliment, letargia, convulsions i vòmits (aquests dos darrers símptomes ella no els tenia). Però tenien un cas recent, de feia menys d'un any, i crec que això els guiava.

Mica en mica, la nena va anar remuntant, estava més activa, responia al meu contacte, les meves paraules, les meves cançons els metges anaven tancant el cercle al voltant de la galactosèmia. Inicialment jo m'havia estat traient llet per no perdre la producció perquè, si no es confirmava la galactosèmia, la meva llet seria el millor aliment per a la nena, però a mesura que el procés avançava havia anat deixant de fer-ho, només me'n treia quan em notava molesta. Tota la vaig congelar i se l'han pres els meus fills grans. Finalment, un dia vam començar a donar-li el biberó amb la fórmula especial de soja, ens sentíem tan estranys donant-li i a més a ella no li agradava, menjava molt poquet.

Al cap de dues setmanes de ser a l'UCIP ens van pujar a la planta, a Nounats. Allà vaig trobar-me una infermera que em va preguntar quina era la nostra història. Va ser ella qui em va dir que HAVIA de fer mètode cangur, que la nena ho necessitava i jo encara més. Així doncs, vaig anar al vestidor, em vaig treure la roba i em vaig posar una bata, li vaig treure la roba a la nena i me la vaig posar pell amb pell, dins la bata. Quin moment més màgic! Ella automàticament va posar-se a buscar el mugró tota nerviosa, i li vaig posar el xumet, de seguida ies va relaxar, ens vam quedar així, enganxades i felices. A nounats de seguida el pediatra em va dir que podia marxar cap a casa amb la nena, però jo em sentia molt insegura perquè menjava molt poquet, però ell em va tranquil·litzar i em va assegurarque a casa seria més fàcil, que li podia donar a demanda (no cada tres hores com feien allà), i que comptabilitzés el que menjava al final del dia.

El dia 24 de novembre vam tornar a casa amb la nena, uns quants biberons ja preparats i la citació per als diferents especialistes que li havien de fer el seguiment. La Magalí va complir el seu primer més de vida a casa. Aquella nit, i les següents, la va dormir tota sencera sobre el meu pit. Ni ella ni jo estàvem disposades a renunciar al contacte, havíem de compensar la separació i el patiment viscuts.

L'endemà al matí, quan ens vam aixecar i vam veure la pica de la cuina plena debiberons per rentar i esterilitzar ens va agafar de tot. Quina feinada! No diuen que el biberó és més pràctic i còmode??? Allà va començar l'adaptació a la lactància artificial, com organitzar-nos, trobar un biberó queli anés bé, acostumar-me a anar sempre carregada...

Els primers dies, quan ja els metges es van atrevir a parlar de galactosèmia, estàvem contents del diagnòstic, era, si més no, l'opció menys dolenta possible. Després, però, investigues i t'informes i t'adones que tampoc no és cap ganga. I per últim, hi ha l'alletament. He plorat, i molt, per l'alletament perdut, sé que no és el més important de tota la història, però per a mi té un lloc primordial. Sentir que durant uns dies, mentre jo creia que feia el millor per a la meva filla, l'estava enverinant, em posa els pèls de punta.

D'altra banda, donar el pit ha estat una part fonamental de la criança dels meus dos fills grans. Ara, amb la petita, estic aprenent a fer de mare sense tenir aquell comodí que em facilitava la vida en qualsevol moment: quan sortim, és sobretot quan sóc fora de casa que trobo una gran incomoditat haver d'anar amb biberons; quan es despertaven a la nit, quan estaven nerviosos, quan queien i es feien mal.... Això sí, no penso pas privar-la de dormir amb mi totes les nits fins que ella decideixi el contrari, ni de posar-la pell amb pell sempre que pugui, ni de dur-la amb fulard o motxilla, ni de tenir-la a coll sempre. Tot això és innegociable.

Ara, la Magalí ja té set mesos i estem experimentant amb l'alimentació complementària. Tinc menys opcions per oferir-li, però anem fent. I bé, va creixent, a poc a poquet però força espavilada, plena de petons per totes bandes, amb uns germans que no es cansen de dir-li que l'estimen i uns pares feliços de seguir tenint-la als braços.

Sé que la seva malaltia ens marcarà el dia a dia i que potser ens donarà algun ensurt, però ser mare és això, adaptar-se a les necessitats de cada fill"