Som la llet

Alba Padró i Arocas

En diferit

-

Bon dia i bon dilluns avui una vivència única per començar la setmana! Perquè totes les opciones són bones.

-

"Durant el meu embaràs solia pensar en com n'era de màgic que una personeta es formés dins meu i quina seria la meva reacció al veure’l per primera vegada. Somiava que l’alletava i em despertava amb una sensació meravellosa. Cada vegada que estava amb altres mares i veia com donaven el pit als seus fills em semblava la cosa més bonica del món: que dels teus pits broti l'aliment necessari i exclusiu pel teu fill i que a més ell ho sàpiga havia de ser molt especial! Tenia una inquietud enorme per experimenta-ho. Imaginava una sensació de complicitat i vincle amorós sublim, un instint animal pur i sense interferències. Hem adaptat el món a nosaltres de tal manera que hem oblidat els nostres instints més primaris i els hem substituït per necessitats inventades. Que meravellós pensar que encara podem experimentar alguna cosa nostre, una cosa tan de dins que per més que s'hi hagin encaparrat no han pogut esborrar o substituir. La llet segueix brollant dels pits de les dones pels segles dels segles i segueix sent el millor aliment per als nostres fills...

En fi, si en aquests moments de divagació mental m'haguessin dit que un dia em trobaria mirant al meu fill Logan dormint desitjant que no despertés per mamar, o que ploraria a llàgrima viva només d’acostar la seva boqueta al meu mugró, no m'ho hagués cregut. Sabia que podien haver-hi problemes però estava convençuda que amb obstinació es podien superar tots. De fet així ho transmeten en els grups i demés espais dedicats a la lactància materna. Si una s'obsessiona amb aquesta idea pot arribar a sentir una profunda sensació de culpa i de frustració al no aconseguir una lactància satisfactòria. Sembla que si no ho aconsegueixes és perquè no ho has intentat prou o has aguantat poc. Aquesta idea en ple festival hormonal del puerperi pot portar a una dona a sentir que ha fracassat com a mare, que no és capaç de cuidar el seu fill i entrar en una espiral de tristesa i plor continu que no li permet gaudir de la maternitat ni establir un vincle sa amb el seu nadó.

Així em vaig sentir jo durant gairebé dos mesos dia i nit mentre intentava alletar al meu fill amb els mugrons plens de sang. A més de tenir al meu entorn més proper dient-me que ho deixés, que li donés biberó. Frases ben intencionades per no veure’m patir del tipus "no seràs menys mare per donar-li llet de la farmàcia", que posaven de manifest el poc que em comprenien. Jo no volia donar el pit al meu fill per ser millor mare i sentir-me millor, no era un acte egoista, sinó perquè senzillament era el millor per a ell. Volia intentar-ho i el que necessitava dels altres era una mica de suport, no que m'animessin a deixar-ho. He de dir que al final van acabar entenent-me i avui em sento més acompanyada en això però en aquells moments va ser molt complicat, no recordo haver plorat tant en la meva vida.

La meva història és una mica llarga però es resumeix en que el meu fill i jo no vam aconseguir enganxar bé per mamar des del primer dia. Em van sortir unes clivelles horribles molt doloroses i sagnants. Primer semblava que era culpa dels meus mugrons que se suposava que eren plans però després, i potser massa tard, vaig saber que en Logan no s'agafava bé per un tema de tel lingual submucós. Vaig anar a diversos grups de lactància, vaig estar en contacte amb diverses assessores, sobretot amb Glòria Villena i Alba Padró. La Glòria va estar venint a casa meva des del mateix dia en que em van donar l'alta i vaig estar en contacte molt directe amb ella els dos mesos posteriors. Em va ajudar i em segueix ajudant moltíssim tant en assistència com a nivell emocional ja que em trobava abatuda i molt sola en això. L'hi agrairé tota la vida, ha estat i segueix sent com el meu àngel de la guarda en tota aquesta vivència.

En la meva desesperació per salvar la nostra lactància vaig anar a trobar Alba Padró, qui per fi va saber veure que gran part del problema radicava en que el meu fill tenia un tel submucós i almenys no vaig seguir donant pals de cec buscant el problema.

En fi, vivia per i per a això, havia de aconseguir-ho com fos i anava a la recerca del miracle. Les clivelles no es curaven i em feien cridar de dolor cada vegada que donava el pit, que per cert era tot el dia durant hores. També vaig tenir una baixada important en la producció, dues mastitis amb un bacteri multiresistent i múltiples obstruccions de llet. Era un autèntic malson i jo no feia més que repetir-me que havia de aconseguir-ho. Estava abatuda i vaig començar a donar-li al Logan complement amb llet de fórmula perquè es va estancar en el pes ja que no aconseguia agafar-se bé i cada vegada s'enfadava més en la teta. Allò anava de mal en pitjor, sospitava que cada vegada tindria menys llet si no m’estimulava i aniria augmentant el complement fins a deixar el pit. Després de tot el que havia passat no podia acabar així, no ens ho mereixíem i no ho permetria.

Així que després de tallar-li el tel i veure que la cosa no millorava per fi vaig prendre una decisió, intentaria una lactància en diferit. No va ser fàcil perquè com he dit no tenia molt suport del meu entorn més proper que no parava de repetir-me que ho deixés i a més al buscar informació sobre això trobava poca cosa. Gairebé totes les webs pro lactància materna se centren en la teta i només en la teta i es parla poc d'una lactància exclusiva amb tirallets. Crec que caldria molta més informació sobre aquest tema perquè és importantíssim, pot evitar que un nadó acabi amb llet de fórmula i pugui seguir alimentant-se de la llet de la seva mare, i una cosa així no s’hauria d'obviar per més que l'ideal sigui aconseguir que s'agafi bé al pit. En última instància és millor això que rendir-se i així poder seguir amb la lactància si així ho desitja una mare.

Al principi no aconseguia treure més de 50 ml entre els dos pits, cosa que era com un xarrup. Al final, buscant informació a Internet vaig trobar fòrums en els que altres mares havien portat a una lactància amb tirallet i explicaven la seva experiència. Vaig fer un popurri de tot el que li havia anat bé a altres mares i em vaig posar mans a l'obra. El primer que vaig fer va ser comprar-me un tirallet doble, això va ser imprescindible, i durant una setmana em vaig treure llet cada dues hores. També em vaig estimular manualment practicant la tècnica Marmet. Al principi no sortia gairebé res i era una mica desesperant però al veure que altres mares els havia passat el mateix i al final havien pogut augmentar la producció em vaig mantenir constant. La llet va anar pujant i sense adonar-me'n ja en tenia per a gairebé tot el dia, només li donava biberó de fórmula a la nit. Vaig passar a treure’m llet cada tres hores i efectivament en sortia més gràcies a haver-me passat la setmana amb el tirallets enganxat als meus pits. De sobte em vaig adonar que tenia uns quants pots a la nevera, estava tan cansada i la meva vida diària estava tan desorganitzada que no sabia quina quantitat prenia en Logan i quina produïa jo. Vaig provar a retirar el biberons de fórmula de la nit i la meva sorpresa va ser que per fi tenia prou llet per a totes les preses, al cap d'un mes els pots s'acumulaven a la nevera! De no tenir-ne prou a tenir de sobres! Així que vaig començar a congelar i més tard vaig prendre la decisió de fer-me donant de llet materna, que n’hi ha poques i molts nens prematurs que la necessiten. Tampoc m'ho hauria cregut si m'ho haguessin dit al principi, sobretot quan no aconseguia extreure més que unes poques gotes. Em vaig organitzar amb les extraccions i poc a poc vaig poder espaiar fins treure 4 vegades al dia que és el que faig ara. Jo cada vegada em trobava millor anímicament i poc a poc anava superant el meu dolor per no haver aconseguit donar el pit directament.

En tot aquest temps de lactància en diferit no tot ha estat bufar i fer ampolles, doncs la succió d'un extractor de llet no és efectiva com la d'un nadó, així que els problemes continuen... obstruccions de llet impossibles de drenar, butllofes, ferides i més mastitis. Ja estic habituada a que cada dos setmanes em passi alguna cosa i moltes vegades acabi a urgències fent cultius.

Un dia, fa unes setmanes, quan em trobava desesperada intentant drenar una obstrucció durant hores, se’m va acudir demanar-li a la meva veïna Sandra el seu tirallets per veure si m'anava millor. Teníem una mica de confiança perquè també li estic donant llet materna a la seva filla ja que l’estava suplementant. Parlant, de sobte vam caure en què potser la millor solució a les maleïdes obstruccions era que la seva filla mamés directament del meu pit. Se li va acudir a ella i jo després d'uns segons ho vaig veure clar. Efectivament en qüestió de pocs minuts l'obstrucció va desaparèixer, la Lucía (així es diu la nena) s’agafava i jo feliç al veure alletant un nadó quan ja no ho esperava. Va ser meravellós i ja ho hem repetit diverses vegades perquè les obstruccions són un problema habitual.

Si hagués tirat la tovallola i hagués fet cas als consells de deixar-ho, m'hagués perdut la vivència de l'alletament tan peculiar i sobretot 5 mesos "alletant" al meu fill amb la meva pròpia llet materna. Així que animo a totes les mares que estiguin a punt de sucumbir definitivament a la llet de fórmula que provin la lactància en diferit. Això sí, les que vulguin, perquè no és un camí de roses i tota opció és respectable. Ningú ha de jutjar a una dona per no donar el pit sigui per la raó que sigui, i la veritat és que sabent com es pot arribar a passar és comprensible que moltes abandonin i no per això volen menys als seus fills. Però si com jo volen alletar els seus nadons i no han aconseguit unaagafada al pit poden provar aquesta opció .

En Logan i jo ja estem arribant gairebé als 6 mesos de lactància exclusiva que recomana l'OMS i, encara que en moments de debilitat em plantejo deixar-ho, sé que seguirem així molt temps i espero que sigui ell qui decideixi quan acabar com sino fos en diferit. Estic feliç d'haver pres aquest camí i m'està ajudant molt a superar el dol per no haver pogut donar el pit, encara ploro de vegades sense esperar-ho, però res a veure amb els primers mesos. No sé si podia haver fet alguna cosa més però aquesta ha estat la meva vivència. Mira per on ara a més de donant sóc mare de llet d'una altra nadó i he conegut a persones estupendes en tota aquesta aventura. Així que gràcies a totes elles! La nostra lactància és molt peculiar però no deixa de ser una lactància, en Logan s'alimenta de mi i això és molt gran."

Patricia García de la Osa