-
Segona part del relat d'aquesta lluitadora mare de bessons, la primera part si us l'heu perduda la teniu aquí.
-
Aquell mateix dia li van tallar el tel i va començar a millorar la seva manera de succionar que sempre ha estat i és, molt forta. Per ella, la nostra lactància, estava en perill i calia posar-hi el coll. Em va "receptar" una setmana de casa, llit, preses cada dues hores, pell amb pell i extractor.
Tenia que posar-hi el coll i no tenia res més que fer que alimentar-los.
Vaig sortir enfonsada i ploriquejant... M'estava passant a mi!!?? SOS! Mai hauria pensat que em pogués passar una cosa així... I si ens quedàvem sense lactància?
La setmana següent va ser molt dura, esgotadora i frustrant per la dificultat que tenia per despertar al'Aitana. La posava a mamar cada tres hores perquè amb el seu pes no ens podíem permetre ser flexibles. Al'Aitanaperquè prengués pit li, l'he bufat la cara, li he fet pessigolles, li he mullat la cara amb una gasa, canviat els bolquers, l'he deixat damunt del llit, li he obert la boca i li ficat el mugró com he pogut...
L'inconvenient era que si començava a les nou, a les deu acabava i rematava amb extractor altre mitja horeta i en hora i mitja, o sigui a les dotze tornava a començar... Descansava només hora i mitja i així vuit vegades al dia ... Estava morta! Cada dia els donava un pit diferent a cada un, així no hi havia problemes per recordar quin els tocava i no hi havia embolic amb la producció de llet.
Va ser molt dur.
Amb l'extractor vaig augmentar moltíssim la producció de llet, però no aconseguia que ella mamés. Així és que la vaig suplementar amb xeringues de la meva llet.
Per fi, una setmana després van arribar les bones notícies,enMartíns'havia engreixat 400 g il'Aitana160 g. El normal és de 115 a 220 g setmanals, o sigui que anàvem fenomenal.
En Martí no perdiapistonadael tio! La següent setmana es va suavitzar una mica la mala vida que portàvem, i quan vaig tornar a pesar-los, els resultats van ser els mateixos ... 350g ell 150g ella. Tot anava bé!
Vaig treure els suplements a poc a poc i des de fa tres setmanes ja no pren, en realitat només els van prendre dues setmanes, encara que de vegades vaig arribar a dubtar de si els podria treure algun dia.
El que tenia clar és que si això passava, doncs hauria de assumir-ho i seguir traient-me llet sine die.
Ara de vegades mamen d'un en un, però quan ploren alhora, o jo vull descansar una mica, o vull veure alguna cosa a l'ordinador, em poso el coixí xurro i així passem el temps. Els poso en posició pilota de rugbi i aquí gaudim tots tres, perquè és impressionant tenir a dos nens mamant... Recordo quan passavenels anys i en Martín i l'Aitana no venien i una de les meves penes era no tornar a viure una lactància i mira per on la vida me'n va portar dos!
Avui, sis setmanes després, han augmentat: Aitana 1.300 g (partint de 2,100 en sortir de l'hospital) i Martín 1,400 k (partint de 2, 600) en cinc setmanes. Estic contenta!
Resumint, quins factors em semblen necessaris per aconseguir-ho:
• El convenciment que la llet materna és el millor pels nadons. Siguin un o dos. • La confiança en una mateixa, en la llet i en la capacitat de les dones per produir llet • La recerca d'informació prèvia al naixement. • Estar en contacte amb monitores de lactància i ser capaç de demanar ajuda! • L'experiència en la lactància, per descomptat, ajuda. • Un bon extractor de llet: doble si és possible. • No enfonsar-se (encara que es permeten llàgrimes) davant els nens que no mamen, aparent o real escassa llet, mastitis, clivelles, mugrons invertits, conegudes, àvies o sogres desanimant, pediatres o ginecòlegs dient: " i si no, doncs li dones un biberó!" • Deixar-s'hi hores i hores. No hi ha res més a fer ! • Buscar ajuda, delegar, conscienciar als altres.
Afortunadament tinc al voltant una xarxa de suport per mantenir-nos a en Rodrigo, al Martín, l'Aitana i a mi mateixa, alimentats i nets!
Bé, fins aquí la nostra història: Espero no tenir que explicar res més especial més enllà de ... "portem sis mesos", "portem un any" , "portem ..."
I així és com es queden de satisfets ... En Martín com pensant i Aitana, amb la victòria en els seus dits com dient ... yes, we got it!
