- Avui la vivència d'una mare que va construir la seva lactància pas a pas, dia a dia sense perdre l'esperança en aconseguir-ho. Gràcies per voler-ho compartir. - "Durant el meu embaràs sempre vaig pensar que “provaria” la lactància materna, però que si no podia ser, no passava res, biberó i a córrer. Quan s'acostava la data del part, la secció femenina de la meva família em va començar a explicar les seves desastroses lactàncies. Una no tenia llet, l'altra la tenia dolenta, l'altra ho va passar molt malament perquè li feia molt de mal...
He de ser sincera: poca cosa sabia jo d'alletar la nit del 30 de desembre de 2011 quan va arribar la petita al món.
La infermera pediàtrica em va dir si volia donar el pit, jo vaig contestar que sí, em va mirar i em va endossar una mugronera “Tens el mugró massa pla”, va ser la única explicació que em va donar. Com que tenia efectes de l'epidural no em podia incorporar em va posar la nena al pit estirada al meu costat. Les primeres hores van ser ben estranyes, la infermera entrava i em treia la nena del pit i la deixava al bressol, tornava a entrar i me la tornava a posar al pit, i així tota la nit.
Tot va anar més o menys bé fins dos dies més tard. Jo em posava la nena al pit cada dos per tres, i el ginecòleg, quan va passar a veure'm em va dir que estava anant tot molt bé i que ja tenia llet, així que no m'havia de preocupar, però jo tenia un mal horrible als mugrons, i no aguantava la nena al pit més de 5 minuts. El doctor em va dir que si la nena no mamava, m'havia de fer amb un tirallets, perquè si no se'm faria mastitis i m'haurien d'operar.
Al arribar a casa vaig començar a treure'm llet amb el tirallets, i per més que provava posar-me la nena al pit, el dolor era insuportable. Les clivelles havien fet acte de presència i sentia la veu de la meva mare “és que fa tant de mal donar de mamar...”.
Així que la solució que vam prendre va ser donar-li la llet materna en biberó. No sé perquè, però no vaig pensar ni un sol moment en donar-li llet de fórmula. Així van començar unes dues setmanes d'estar enganxada al tira-llets tot el sant dia. La veritat, hagués El problema van ser les nits. Com a la majoria de mares novelles, a mi no m'havien explicat que els dos primers mesos són tan durs. La nena només volia dormir a sobre meu. Quan per fi estava dormida i la passàvem al bressol, en menys de cinc minuts ja estava plorant. Teta i més teta, passejos, cançonetes, mitja nit el pare i mitja nit jo, però l'únic que funcionava era posar-la a dormir amb nosaltres. I així, com qui no vol la cosa vam començar amb el collit. Ni planificat, ni tan sols plantejat en cap moment, però va ser la manera de passar a dormir unes quantes horetes seguides.preferit mil vegades estar enganxada a la meva filla les 24 hores del dia que al tira-llets, però necessitava tenir un biberó de reserva per si tenia gana en hores diferents a les habituals. A poc a poc, vaig començar a fer alguna presa de pit directament, amb un mal horrorós els 15 primers segons, però després la cosa millorava. Amb unes dues setmanes havíem substituït totes les preses de biberó per pit directe! Estava molt contenta i molt orgullosa de poder-ho fer! Jo sí tenia llet, la meva llet no era dolenta! I a les revisions la nena anava creixent estupendament!
Quan la nena tenia uns tres mesos, en una xerrada post-part, una mare em va dir que no em posava bé la nena al pit. Que la tenia en posició biberó i no en posició teta. No tenia ni idea que la posició havia de ser diferent! Panxa amb panxa? I com respira la nena si està tan enganxada a mi? Aquella mateixa setmana vaig anar al grup de suport a la lactància del meu poble i a part de corregir-me la postura, em van animar a treure'm les mugroneres.
Aquell va ser el primer dia que vaig començar a gaudir de la lactància. I avui, un any després seguim fent molta teta, tanta com necessita la petita, que ja me la demana amb totes les lletres.
Hem superat les pors, els dubtes, i després de tot el que he descobert aquest any, llegint llibres, articles, i sobretot escoltant mares, puc dir que, l'instint és el més important. Sense saber res, vaig seguir el meu instint, i després he descobert que vaig fer exactament el mateix que hauria fet si hagués llegit a Carlos González o a l'Alba Padró abans del naixement de la meva filla, tot i que ara sé perquè és millor fer-ho d'aquesta manera."
