Criatures 17/09/2012

Ocellet vola del niu

3 min

Avui un tema "durillo" que havia apuntat en un altra entrada

-

Quan vaig parir l'Abril ja feia temps que no alletava la Maria. Fins unes hores abans de tenir l'Abril en braços el meu amor suprem era la Maria. No estava preparada ni informada dels desagradables i confusos sentiments que estava a punt de viure envers ella i això que jo no feia tàndem! Puc posar-me al lloc de les mares que fan tàndem i m'esgarrifa el que han de sentir i patir en silenci! En castellà a aquestes sensacions les anomenen "agitaciónporamamantamiento", us he de confessar que no m'agrada gens aquest nom. No m'agrada perquè no entenc a la primera què vol dir i em costa relacionar-lo amb el sentiment que se suposa que vol descriure. Així que intento explicar-ho perquè cap mare se senti un monstre!

Quan ets mare tothom suposa que has de ser feliç, no hi ha volta de full: si tens un nen sa i a terme has de ser immensament feliç. Punt! És evident que ho ets, que estàs encantada amb la teva nova situació i que ho expresses a tothom que t'ho pregunta, però tot sovint la processió va per dintre. I sembla lleig i poc oportú confessar el que sents i com que saps que has de ser feliç per obligació amagues aquests sentiments tan desagradables, penses que ets una mena de monstre per sentir aquestes coses i calles!

Però parlem clar. Què pot sentir una mare lactant recent llicenciada? Doncs tot sovint es planteja:

Com s'ha deixat ficar en aquest embolic! Que si arriba a saber de que va l'assumpte no té la criatura. Que enyora la seva vida abans de parir. Que té ganes de sentir-se lliure com abans. Que es sent esgotada, cansada, lletja i grassa... Que en certs moments llançaria la criatura per la finestra, o es llançaria ella... o llençaria al marit! Que no pot més. Que n'està tipa!

Ja veieu sentiments que si surten de la boca d'una mare semblen fora de lloc, però no són més que sentiments humans perfectament recognoscibles: por, cansament, esgotament, decepció, tristesa.... Estem massa acostumats a dir mentides. I si no, perquè quan algú ens pregunta com estem responem (encara que estiguem passant pel pitjor) "bé" de bones a primeres?

Els nens creixen i els sentiments també es compliquen. Quan estàs embarassada i fas tàndem poden aparèixer sentiments de la mateixa índole envers el fill gran.

L'estimes, l'estimes molt... Però hi ha moments que pot amb tu, que voldries fer-lo desaparèixer o ser com una mare ocell que fa fora els seus pollets del niu

I una vegada ha nascut el petit les hormones juguen més males passades. Els sentiments són molts intensos i porten tot sovint a no voler saber res del fill gran, a rebutjar el seu contacte ... I no parlo de sensacions lleugeres, parlo de sensacions molt intenses i molt desagradables perquè et sents com un monstre amb doble personalitat. Tens aquests sentiments tan lletjos de rebuig però a la vegada et dius a tu mateixa que el teu fill no en té cap culpa, que no pots sentir aquestes coses! Però no ho pots evitar de cap manera, et surt de dins... De cop et cal que el teu fill sigui gran, que sigui més autònom que no depengui tant de tu, que no demani tant pit ni reclami tant la teva atenció perquè tens sentiments profunds de rebuig cap a ell. Un rebuig visceral i animal que et porta no aguantar que et succioni el pit, que et porta a desitjar que s'entretinguisoleti no se'n recordi de mamar.

I si ningú et parla d'aquests sentiments, abans de patir-los, això fa que realment creguis que ets un monstre, una mala persona i una mare terrible!

Poc a poc el sentiments, causats segurament per tant moviment hormonal, es van calmant i tot torna a una certa normalitat. Però mai pots evitar protegir la teva criatura petita com una lleona! Verbalitzar el que sentiu no és dolent, saber que aquest rebuig pot sorgir (no sempre ha de passar)tranquil·litza molt, no ho soluciona però com a mínim ho pots entendre.

stats