-
Quan vas pel segon et sents capaç i valenta. Et sembla que ara que ja tens el títol de maternitat i criança amb cum laude no i pot haver cap situació que se’t resisteixi.
-
Quan arriba el segon et penses que ho saps tot, que ja no i pot haver sorpreses i que tens la situació més que dominada! Només faltaria!!Portes un entrenament d’anys amb la primera criatura, ara només et cal repetir el mateix, modificar certes cosetes de les que potser no acabes d’estar prou satisfeta i llestos. Això de criar i alletar no té cap secret per tu! Si has pogut amb un el segon serà cosir i cantar... Però hi ha coses que no saps fins que t’hi trobes.
Se’ns oblida que les criatures petites ens reclamen pràcticament el 100% del temps i quan alletaves al teu fill gran el temps es parava però ara curiosament no s’atura i tot sembla anar molt ràpid i sembla que recordes res! On són els apunts!!?? On tinc la neurona!!??
Quan va néixer l’Abril la Maria tenia cinc anys. Quan va néixer l’Abril jo havia alletat durant tres anys i mig. Quan va néixer l’Abril jo era assessora de lactància. Quan va néixer l’Abril em vaig adonar que no sabia res de res.... Vaaaa és cert que hi ha coses que sí que sabia, tampoc vull semblar tan dramàtica, tenia una cosa clara: les meves expectatives en relació a què espera d’un nadó eren més reals i esperava la saturació, el no dormir, la teta infinita, els bons i els mals moments... Però si amb la Maria havia pogut controlar la situació ara amb l’Abril també podria, no?
Però encara ara em recordo obsessionada valorant cada vegada que mamava si ho feia bé o malament, si la col·locava de la manera oportuna, si obria prou la boca... I tot això amb la Maria parlant, voltant, corrent, saltant al meu voltant i tot sovint l’Abril es posava a protestar per mamar quan la Maria just en aquell moment volia jugar a cotxes o a qualsevol altre cosa....
Però la situació és molt diferent, i tot i semblar impossible, quan arrinba la segona criatura. I la diferència principal és la falta de temps i que encara no hem après a dividir-nos, partir-nos a trossets i repartir-nos entre tots els que ens segueixen reclamant i especialment la criatura gran que vol seguir amb la seva vida i jugar, saltar, sortir, cantar, entrar, córrer... i evidentment espera que la segueixis si o si. I fem més equilibris que els artistes de Cirque du Solei per poder compaginar-ho tot i satisfer a tothom inclosa a una mateixa.
I col·loques al petit al mocador o agafes al cotxet amb la plataforma i intentes seguir-li el ritme al gran sense deixar de vetllar pel petit que evidentment no sap que té un germà/-na gran que vol vidilla! El petit va a la seva com ha de ser, el gran també però és una aventura esgotadora.
I a més tens una criatura gran que a vegades té atacats de gelós i et diu a l’orella amb aquella veueta: "la teta que li dones és la dolenta jo em beuré tota la llet de la bona!" I encara que no facis tàndem et teu petit marrec et diu frases que et recorden a la teva sogra: "Mamaaaaaaaaaa.....més teta!!???", "Encara li dones teta!!???" , "Que no deixa mai de fer teta??!!!", "Per què no el deixes i vens a jugar amb mi?"
OOOOOOOOMMMMMMMMMMMM
I si la lactància va bé ho compagines de meravella i fas virtuosismes diàriament però com sorgeixi la més petita dificultat amb la teta l’abisme s’obre als teus peus..... Com pots anar a un grup de suport a la tarda ( o al matí és igual)? Qui es farà càrrec del gran? Perquè portar-lo al grup no ho veus clar però deixar-lo amb el pare (o l’àvia o la tieta o la cosina.... o qui sigui) tampoc ho veus....
En fi que la situació és complicada i les dones som massa autoexigents i volem ser perfecte i fer-ho tot bé.... Però som humanes, molt humanes, i tenim límits i ens hem de permetre demanar ajuda, no ser perfectes, no arribar a tot i no poder satisfer a tothom! I ens cal saber que sempre, sempre, sempre ho fem tant bé com som capaces i només per això ens mereixem el cel i el reconeixament de tothomcom a mínim!!
Entrada per la Rosana i família :-)
