.
Avui una mare ens explica la seva lactància, el que a vegades sembla la fi potser només és el principi! Gràcies per compartir-ho. Per cert la propera setmana ens explicarà la seva segona lactància.
-
"Ja fa temps que tenia ganes d'explicar-vos la lactància del meu primer fill Ïu. M'havia preparat tant bé com vaig saber: Em vaig llegir "Un regal per tota la vida", vaig informar-me dels grups de suport que tenia a prop de casa i vaig enganxar-me al bloc de l'Alba. Em sentia preparada, em sentia perfectament capaç de donar el pit.
Va arribar el gran dia. Les primeres contraccions van venir de matinada. Com que sabia que a l'hospital em farien anar per feina no m'hi vaig presentar fins al vespre següent. Tot i arribar amb molta feina feta em van trencar la bossa de les aigües i em van posar oxitocina (òbviament sense consultar ni una cosa ni l'altre). Vaig mostrar els meus dubtes sobre si posar-me o no l'epidural i al cap d'uns minuts ja tenia l'anestesista preparat.
Just en néixer l'Ïu el van posar sobre meu uns 30 segons, després el van vestir i me'l van tornar ben embolicadet. Tot i la meva insistència per posar-lo al pit em van dir que ja m'ajudarien a planta. A planta se'm van endur el nen una mitja horeta mentre a mi em posaven al llit. Quan per fi em van tornar al meu fill em van ajudar a posar-me'l al pit. Potser feia 1,5 hores que havia nascut i estava ben adormit. Jo tenia els mugrons ben plans i costava molt que mamés. Els dies a l'hospital van ser per oblidar. Infermeres, llevadores, ginecòlegs, auxiliars, dones de la neteja... tots donaven consells diferents sobre la lactància! A mi em feia molt de mal. Sempre recordaré la infermera de la nit dient "la lactància materna és dolorosa", amb la poqueta llum que hi havia ho recordo com qui explica un conte de por i es posa la llanterna sota la barbeta.
Ja a casa tenia unes clivelles que em travessaven el mugró de cantó a cantó. Amb paciència i llàgrimes s'anaven curant les clivelles però el dolor persistia. Cada cop que mamava (vaja, tot el dia) sentia com si em clavessin ganivets. La balança pujava tan a poc a poc! Aconsellats per una assessora vam fer tallar el tel sublingual a l'Ïu per un cirurgià pediàtric que semblava més un carnisser i els seus coneixements de lactància eren zero. Les següents setmanes el dolor es va fer menys intens però no acabava de desaparèixer. El pes anava pujant massa a poc a poc tot i que jo em passava literalment tot el dia amb l'Ïu al pit. Tot el meu entorn no parava de dir-me coses com "li fa falta una ajudeta", "amb biberó es crien igual"... Durant els 3-4 primers mesos vaig estar taaaaantes vegades a punt de llençar la tovallola. Estava molt enfadada amb en Carlos González que m'havia fet creure que era capaç de donar el pit!! Sort en vaig tenir que el meu marit em donava suport en la meva tossuda insistència de seguir donant el pit, sinó jo crec que hagués abandonat.
Als tres mesos vam anar al pediatre Luís Ruiz, perquè no hi havia anat abans???? Després de corregir postura i veure que seguia sense augmentar de pes ens va suggerir tornar-li a tallar el tel. Però no vaig poder, sentia que feia patir el meu fill per un caprici meu. A més se m'acabava la baixa i havia de tornar a treballar. Així que als 4 mesos no vaig veure més alternativa que introduir l'alimentació complementària en format farinetes de cereals. Va engreixar 2 kg en un mes!!! Com que ja estava dins les gràfiques vaig retirar-li els cereals i fer una introducció a l'alimentació complementària més suau. Jo volia fer lactàcnia materna exclusiva fins als 6 mesos però no va ser possible, encara ho tinc clavat. Tot i això, em treia llet 3-4 vegades al dia per poder alimentar el meu fill majoritàriament de llet meva mentre jo treballava. Sentia que vivia enganxada a un tirallets. Als 7-8 mesos vaig decidir guardar definitivament el tirallets i començar a gaudir de la lactància, que ja ens tocava!
Avui l'Ïu té 2 anys i mig i seguim gaudint de la teta. De fet, la comparteix amb el seu germà!!"
