- Després de 168 hores duríssimes, després de 10080 minuts eterns, després de 604800 segons inacabables.... La Maria i la Laura s’han retrobat.
Un retrobament tan tendre, tan natural, tan simple... Com si només fes uns minuts que no es veien, com si el temps s’hagués aturat fa set dies, com si tot el mal son fos mentida.... Hem acostat la Laura al pit de la Maria, s’ha agafat i ha menjat estona, amb la mirada pendent de la seva mare, amb la pell esborronada de tots els presents, amb les llàgrimes d’alegria de descans i emoció.... La Maria ha retrobat la seva nena preciosa. La Laura ha retrobat la seva mare, el seu pit, la seva llet, el seu tot!
Per uns instants tot s’ha fet petit, només i eren elles, el rellotge s’ha aturat en aquell precís moment que s’han trobat, que han recuperat la seva normalitat robada....
La Laura ha mamat dels dos pits sense fer-li gens de mal a la Maria, amb la boca perfectament col·locada, sense el més mínim dubte del que tenia que fer, amb aquella saviesa profunda i plàcida... Ha repetit la presa del pit dret on la Maria la pot abraçar i olorar, on pot veure-la i parlar-li a uns centímetres ... I la Laura s’ha adormit al braç i al pit de la Maria i somreia mentre somiava... I nosaltres simples espectador ens meravellàvem de com n’ha estat de fàcil, de com de meravellosa pot ser aquesta vida i com en som de fràgils i poca cosa si estem sols.... Però que poderoses som quan estem juntes caminat de la mà!!!!!
Avui ha sortit el sol!!!!! Això no s’ha acabat i el camí encara serà llarg però el sol ho il·lumina tot i res ens fa por!
GRÀCIES!! A les dides a les donants que heu fet possible arribar a aquest moment màgic! GRÀCIES!!!!
