-
Rependre la lactància, relactació, acostuma a ser possible però cal una cosa important: fer un canvi de xip!
-
"Des del començament vaig tenir molt clar, com moltes altres dones embarassades, que volia donar el pit al meu fill. Va ser una cosa tan clara de decidir com el fet de fer donació del cordó umbilical, ho tenia claríssim. Aconseguir l'embaràs no va ser fàcil, vaig haver de fer bondat degut a la diabetis gestacional, tot això em va ajudar a ser més forta i a voler el millor pel meu petit.
El part, tot i ser una mare primerenca de 38anyetsfet que es veu que havia de propiciar un part llarg i dur, va ser ràpid i tranquil. Vaig començar a sentir contraccions lleus el dia 1 de gener, i vaig pensar que l'endemà aniria a la clínica a que em donessin un cop d'ull per si de cas... No vam agafar ni la bossa meva ni la del petit perquè creiem que ens enviarien cap a casa, però no va ser així, en arribar la llevadora em va mirar i em va dir que estava dilatada de 5 cm! I jo sense ni adonar-me'n! Al cap de 4 horetes el meu petit Joan va arribar al món i el primer que van fer abans de tot és posar-lo a sobre meu perquè es pogués agafar al pit.
De fet ell sempre s'ha enganxat molt bé al pit però els 3 dies de la clínica van ser força durs perquè plorava molt i no es calmava ni quan el posava al pit. Ara amb perspectiva i després de comentar-ho amb altres amigues que han estat mares, m'adono que a les classespre-part l'únic que em van ensenyar de lactància és un vídeo antic sobre la importància de l'alletament matern... Hi hauria d'haver classes pràctiques de com alletar i poder posar en comú tot els dubtes i els neguits, jo no vaig saber que hi havia un grup de lactància a la meva ciutat fins més endavant i estic segura que m'hauria anat molt bé per poder preguntar tots els neguits que tenia en aquells moments.
El fet és que tot i enganxar-se bé al pit el Joan no mamava gaire, s'adormia i plorava molt sovint de gana i jo no sabia pas què fer. Començava a estar neguitosa, de llet en tenia però començava a dubtar de tot. A més vaig començar a notar un mal horrorós als mugrons, els tenia irritats i em feia molt de mal quan el petit mamava, les visites a la llevadora van confirmar que la postura era correcte però a mi em seguia fent mal.
Al cap de pocs dies teníem control de pes al pediatre i allà és quan vaig començar a dubtar de mi mateixa, el petit havia perdut 100gmés des de la sortida de l'hospital. Ens van dir que havíem de donar-li suplement després de donar-li pit, el pediatre em va dir que primer el suplement i després el pit fins que recuperés pes i després ho faríem al revés. Em va dir que havia de donar-li 10 minuts de cada pit.
Jo em sentia perduda amb el petit reclamant menjar i jo patint pel seu pes... Una angoixa iestrèsterrible... Però vaig veure la llum, o millor, vaig conèixer l'Alba, avui puc dir que ella i el llibre delCarlosGonzález "Un regalo para todala vida" han salvat la nostra lactància.
Vaig decidir trucar a l'Alba gràcies a la meva cosina, ella em va dir que si tenia cap problema o dubte la truqués. Volia saber si allò que m'havia dit el pediatra era correcte. L'Alba em va dir que just havia de fer-ho al revés i insistir amb el pit i així ho vam fer!
Per donar els suplements vaig utilitzar la tetina calma deMedelai la veritat és que ens va anar la mar de bé, poc a poc el petit anava mamant amb més força i cada cop prenia els suplements amb menys quantitat, tot i així no negaré que cada cop que després de mamar el veia cruspir-se el biberó em desanimava i pensava que mai arribaria el dia en que no n'hagués de prendre.
Per mi la lactància mixta és molt dura, física i psicològicament, em passava el dia traient-me llet, posant-lo al pit, després donant-li el biberó i tornem a començar! Se'm ajuntava una cosa amb l'altre i poca cosa més feia al cap del dia, hi va haver molts moments en que vaig pensar a tirar la tovallola.
Al cap d'uns dies vaig tornar a parlar amb l'Alba del que em passava i tot i que ella m'animava molt dient que ja prenia molt poca quantitat de suplement, jo no ho veia gaire clar, al final ens va demanar una fotografia de la boca del Joan per poder veure si tenia el tel curt, efectivament, ens va confirmar que semblava un telsubmucóstipus 3 i que segurament veuríem un gran canvi a partir dels 2 mesos quan ja comencen a mamar amb més força i en saben més. Jo, la veritat, després de tot el que havíem passat no les tenia totes.
Cap als dos mesos vaig comprar-me el llibre delCarlosGonzález més com a distracció que no pas com a recurs i mare meva!! Tan de bo ho hagués fet abans!! Tal i com m'havia dit l'Alba, el pit sempre a demanda, sense horaris de cap tipus, em va costar moltíssim fer el canvi de xip per tot el que m'havien anat dient els pediatres, com es pot recomanar l'alletament matern i no tenir-ne ni IDEA! S'haurien de reciclar-se volen informar adequadament i servir d'ajuda perquè no té cap sentit anar dient un munt de bestieses que l'únic que aconsegueixen és malmetre l'alletament...
Així doncs vaig fer el que em va dir l'Alba, unresetcomplet al meu cervell i vaig deixar de mirar el rellotge, li oferia el pit al Joan cada cop que em semblava que podia tenir gana i si passaven més de 2 hores sense que ell es mostrés nerviós li oferia igualment i curiosament mai el rebutjava cosa que volia dir que de gana bé que en tenia i no calia pas esperar a les 3 famoses hores!
També vaig provar de donar-li el pit estirada al llit amb ell al damunt i també ens va anar la mar de bé, va començar a mamar millor i ja no em feien mal els mugrons, això va coincidir al deixar de banda la famosa crema que t'endossen a les clíniques i que teòricament serveix per curar les clivelles i hidratar els mugrons, al cap d'una setmana sense posar-me-la la clivella que feia un mes i mig que m'acompanyava es va curar com per art de màgia!!
I vam arribar els dos mesos del Joan i durant aquella setmana es va produir el gran canvi que m'havia dit l'Alba, de mica en mica va anar rebutjant els suplements, mamava cada cop millor i quan després li oferia el biberó no en prenia ni gota, no m'ho podia creure!! En una setmana vam abandonar definitivament el biberó i jo per estar segura que no passava gana li anava oferint el pit amb més freqüència per quedar-metranquil·la. El que ens va donar méstranquil·litatva ser la visita al pediatre als 3 mesos, el pediatre ens va confirmar que havia augmentat correctament i ja feia 5.45g, a partir de llavors tot ha anat molt millor i l'alletament és un dels millors moments que compartim plegats.
Quan miro enrere me n'adono que no ha estat un camí gaire fàcil, hi ha hagut moments molt durs en que he dubtat de tot, de poder alimentar al meu fill, de ser bona mare i fins i tot m'he plantejat abandonar la lactància...Sempre he tingut problemes en un dels pits: una mastitis, dues obstruccions i ara fa poc fins i tot un punt blanc amb el que encara batallem.
El que vull que tothom sàpiga és que moltes vegades la lactància suposa un camí una mica complicat però que amb ajuda tot i que sembli impossible, es pot aconseguir donar el regal més preciós que podem fer als nostres petits, ara gaudim molt de la lactància plegats i espero que sigui per molt de temps més!! "
Marta Camps Bartrolí
