L’entrada d’avuino és una entrada 100% de lactància peròvull parlar del mal que poden fer les nostres paraules. Aprenguem a respectar,aprenguem a callar i si no sabem que dir...el silenci no és una mala resposta.
Vaig conèixer la Transi al últim curs d’assessores de lactància. Per aquelles dates va tenir la sevatercera pèrdua. Jo estava segura que aquelles pèrdues no eren culpa de seguir amb la lactància de la seva filla. Però fins ahir no vaig ser conscient del que haaguantat. Tradueixo el text que ha publicat al Facebook. Gràcies per compartir-ho.
"Dos anys després del meu primer avortament espontani, m'han informat que el motiu dels mateixos és una alteració cromosòmica genètica que gràcies a Déu, avui en dia, té solució.
Potser és incomprensible per a alguns, però jo en escoltar aquest resultat m'he sentit enormement feliç i alleujada. Primer per tenir una resposta científica a les meves preguntes, i segon per tenir una prova palpable per callar les tantíssimes veus que conscient o inconscientment m'han fet tant de mal durant aquests últims 2 anys.
Hauríem de ser més humans, mésprudents i més respectuosos abans de fer a una mare certes afirmacions i més quan són totalment infundades, més aviat producte dels nostres pròpies pors o des de la pròpia ignorància. Avui amb un estudi cromosòmic a la mà puc dir a aquelles persones que em van donar els seus "consells" que els meus avortaments no van ser per culpa de seguir donant la teta (tot i que ja ho sabia, no tenia manera de demostrar-ho), ni perquè tenia un trauma emocional no resolt, ni perquè jo volia nena i eren nens, ni perquè no eren buscats (sempre ho van ser), ni altres barbaritats queés millor intentar oblidar.
A tall de consell -i em permeto donar-ne jo un, doncs tants i tanvariats i equivocats consellsm'han donata mi en aquest temps, quecrec m'he guanyat la llicència- si coneixeu a una mare que ha perdut un nadó (sigui en la fase que sigui del seu embaràs) respecteu el seu dol, ja que cadascun té la seva particular forma d'afrontar una pèrdua i ningú som qui per jutjar. I d'altra banda, no li digueu res que no li diríeu si qui hagués mort fos el seu marit :
- "Ets jove, ja en tindràs més" en tindrà un altre, però aquest l'ha perdut i és el que li fa mal!
-"Millor ara que no més endavant" millor és no perdre, ni ara ni mai.
- "Fes-te a la idea que no ha passat res" No haurà passat res per tu, que no tens sentiments, però jo he perdut una vida i tota la il·lusió!!
En fi, perles com aquestes n'hi ha per escriure un llibre, però millor passar pàgina i mirar cap endavant, perquè el que importa és que ara sé amb certesa que si volem, podem tornar a ser pares.
Gràcies a totes les persones que m'han ajudat i respectat, especialment a Mari i Desi (no sou les meves amigues, sou els meus àngels) i al meu marit per estarsempre al meu costat, fent que cada matí tingui ganes de somriure malgrat tot (per sempre). Nerea, sento molt el regal genètic que la mare t'ha fet, però per sort té solució i tu seràs qui hagi de decidir la teva opció quan arribi el moment.
Als que no van saber entendre o respectar, no els guardo rancúnia, però confesso que avui m'he quedat molt a gust.
I per a qualsevol altra mare que passi per un avortament espontani, que no dubti en parlar amb mi si ho necessita. Avui ja puc parlar sense que em faci mal l'ànima, i mai no s'ha depararde buscar la resposta."
Si us cal ajuda no dubteu a connectar amb aquest fòrum
I també podeu llegir el llibre “ La cuna vacía”
I aquí teniul'estudi realitzat
Transi, t’ho he dit i ho repeteixo... Els teus ulls no enganyen, ets transparent com la teva mirada, et mereixes allò que tan desitges i estic segura que t’arribarà!
