Sense paraules...
"Sóc la Maria tinc 36 anys i he patit un trastorn d'alimentació durant 15 anys, porto 5 anys de teràpia i he de reconèixer que hi ha un abans i un després des de el naixement del meu fill i puc afirmar categòricament que la meva LACTÀNCIA juntament amb meu fill m'han curat...
L'embaràs va ser una gran sorpresa, ja que fruit de la meva malaltia les regles eren escasses i molt irregulars, sabia que no seria fàcil quedar embarassada i no entrava en els nostres plans, però de sobte va aparèixer aquell positiu que em va portar a prendre consciència de la importància de l'alimentació. Va ser un embaràs que em va deixar a l'abisme, o menjava o el perdia ja que pesava 52 kg i faig 1.79cm. La llevadora que em va veure en el primer control m'ho va dir molt clar.
L'embaràs va ser fantàstic, sense dolor i amb un munt de sensacions i experiències que mai hauria pensat en viure amb tanta intensitat. El més difícil era l'alimentació però no em vaig rendir i tot va sortir bé, a més el meu cos per compensar va agafar 25 kg de reserves per si de cas tornava a haver-hi restriccions de menjar. Vaig seguir una dieta d'embarassades per no engreixar-me però que incloïa molt més del que jo fins llavors aconseguia menjar, vaig haver de fer veritables esforços perquè em semblava una barbaritat ingerir mil calories; maleït trastorn, però ho vaig fer.
El naixement de l'Antonio en un part normal (completament intervingut) del que en aquells dies no tenia queixa (ara sí) vaig veure el miracle de la vida als meus braços i començar a alletar-lo va ser una prolongació d'aquest mateix miracle.
L'Antonio va pesar 2420 grams i estava perfecte però tot i així no vaig poder evitar la temptació de donar-li bibes d'ajuda. Però com que no podia deixar-lo anar dels meus braços, la lactància materna es va instaurar completament i en menys d'un mes ell rebutjava les ajudes i jo em vaig sentir capaç de "nodrir" en tots els sentits i així fins avui que han passat tres anys i mig i seguim.
Quan afirmo que la meva lactància és la responsable en major mesura de la meva recuperació ho faig perquè la part emocional amb aquest vincle amb el meu fill m'ha tornat aquest amor que m'havia faltat abans, amor intens i real en cada mirada i en cada gest. He tingut el plaer de comprovar com ens va nodrir als dos al mateix temps i com a cada pas jo guanyava seguretat, serenitat i per fi pau amb mi mateixa. Cada vegada que el meu fill m'ha regalat una estoneta de lleteta, per a mi era una estoneta d'amor pur.
En la part física m'ha servit per tenir consciencia de l'important que és menjar de manera equilibrada i perdre moltes de les pors, i he de dir que ha estat molt més fàcil enfrontar-me a menjar ja que he descobert que en el fons del meu " problema" o malaltia estava molt allunyat de la qüestió del menjar.
Aquest estiu vaig tenir l'ocasió de tornar a viure aquest tipus de "efecte guaridor" que personalment veig en la lactància.
Coincidint amb el tercer aniversari d'Antonio vam descobrir que tornava a estar embarassada, una altra vegada tornava a experimentar aquesta immensa alegria de portar dins una nova vida, confesso que em feien mal els mugrons però gràcies al treball en el grup de lactància i la experiència d'altres mares, jo confiava en que serien uns dies i que podria aguantar (això unit a una infecció bestial que vaig patirun any abans amb veritable dolor), així que volia arribar a gaudir del tàndem. Ho havia visualitzat tot. Curiosament mentrestant l'Antonio va fer un canvi i va començar a menjar i menjar d'una manera aclaparadora, vaig suposar que la producció o el gust de la llet havien canviat.
Van ser sis setmanes precioses... Fins que em van donar l'inesperada notícia que no progressava l'embaràs...Va ser aclaparador, aquesta vegada jo em trobava millor que mai per tirar endavant un embaràs i amb el meu historial no pensava que la possibilitat que alguna cosa no anés bé es fes realitat... Dolorosa realitat... Vaig decidir esperar i intentar perdre'l de manera natural, per mi mateixa...
I l'Antonio em va tornar ajudar, gràcies una altra vegada a la lactància. Ell va tornar a demanar-me teta amb més intensitat, i en aquestes ocasions jo vaig sentir que em cuidava amb les seves carícies i dient-me fins i tot mama t'estimo... Amb la teta ficada a la boca... Aquests diàlegs són reparadors... En aquests moments vaig agrair que no s'hagués deslletat. Agraïa tenir la informació i no sucumbir a la pressió de sentir-me culpable per no haver-li negat la teta ja que hi va haver qui va veure l'explicació a la pèrdua de l'embaràs en això...
Vaig haver d'esperar sis setmanes fins que arribés el moment, que va succeir una tarda de setembre, com si fos un part... Va ser a casa i tan aviat com vaig poder el vaig deixar tornar a mamar. Quan ell mamava notava com s'acceleraven les contraccions per contraure l'úter...
Ell va seguir mamant com sempre (és d'alta demanda o ho sóc jo?) I en aquesta normalitat precisament vaig trobar una altra vegada l'ajuda de la lactància. Necessitava tant afecte i ell m'ho donava, la lactància és per mi com injectar-me AMOR PUR EN VENA! Igual d'efectiu!
Per descomptat que rebo amor, afecte i comprensió del meu marit i de la meva mare, però no és similar a aquest tipus de vincle que s'estableix amb la lactància.
No vull parlar dels beneficis pel meu fill perquè ja els coneixeu de sobres, només volia compartir amb vosaltres els beneficis reals i tangibles que la lactància ha tingut en mi. Ja no em cal l'aprovació del mirall, la lactància m'ha ajudat a ser útil i estimada.
Un gran abraçada."
