No hi ha res millor que començar el cap de setmana amb un taller de teràpia familiar. Especialment si la sessió comença a dos quarts de deu del matí i prèviament has hagut de fer l’esmorzar, vestir i encolomar les dues criatures. La meva companya m’anima dient-me que “només” hi haurà una vintena de mares i pares. Em quedo molt més tranquil. Quan entro a l’escola, m’adono que no sóc l’únic membre del gènere masculí a qui han enredat. La seva motivació es limita, com em diuen, a rebre una recompensa a la migdiada.
Sota el suggerent títol de “Hi ha mares i pares perfectes?”, la terapeuta ens donarà pautes per tenir un comunicació assertiva amb els nostres fills. “Expressar com ens sentim sense jutjar-los” ens ve a dir. Ens asseiem en la clàssica rotllana d’esplai. Ens fan enganxar a la samarreta un paper amb el nostre nom. Ja tremolo. Les presentacions mai han estat el meu fort. Les mans em comencen a suar. Parlo amb la meva companya per exercitar la veu. També amb la mare del costat per anar perdent la vergonya.
Aleshores la psicòloga ens demana que seiem per parelles, però que no sigui amb la nostra. Miro de no enfonsar-me. La terapeuta ens explica que serà la nostra nova parella qui ens presentarà. Com que no haig de parlar de mi em relaxo. Diem el seu nom, què valora a la vida, què sap fer i què vol millorar amb els seus fills. La mare que m’ha tocat coincideix en mi en totes les respostes. Li pregunto per on es movia quan tenia vint anys.
Després ens dediquem a asseure’ns en grup i a dir frases que ens deien els nostres pares o a recordar persones de l’entorn que han estat especials per nosaltres i posteriorment a tancar el ulls i a pensar en situacions de l’infantesa. En una d’aquestes regressions entrem a la casa on vivíem de nanos i aprofitant l’avinentesa m’estiro al meu llit a fer una becaineta. Em desperta la campaneta de la terapeuta.
El clímax arriba quan ens posem de nou per parelles, diferents un altre cop, i la terapeuta ens fa posar cara a cara perquè ens peguntem com podem construir relacions més amoroses amb els nostres fills. Qui respon ha de tancar els ulls. Ho agraeixo perquè si calla li hem de tornar a fer la mateixa pregunta perquè surti tot el que té a dins i no sé si estic preparat per infringir un interrogatori a una mare que conec de vista. Primer em toca a mi.
Em sento com en concurs, però aquí els dos minuts es fan eterns. Com que evidentment repeteixo idees, paro l’orella al pare que tinc al costat per dir el mateix d’una altra manera. Ho dic fluix perquè no se'n assabenti. Ella té més material. El tercer cop que li pregunto se’m posa a plorar. No és l’única mare de la sala que ho fa. Quan obre els ulls no sé on fotre'm ni què dir-li i tampoc m’atreveixo a abraçar-la, així que li faig un copet a la cama per animar-la. Les meves nocions d'educació emocional no donen per més.
