Des del 18 d’Octubre fins al 4 de Novembre es podrà veure al Teatre Nacional de Catalunya l’obra «Només una vegada» de la dramaturga barcelonina Marta Buchaca. Pels que viuen a Girona, com és el meu cas, hauran d’esperar una mica més si volen veure-la més a prop ja que faran una sessió l’11 de novembre al Teatre de Salt.
L’obra s’articula entorn a la pregunta «què estem disposats a permetre en una relació de parella?» però com succeeix en la majoria de vegades que ens formulem una pregunta, s’obren encara més interrogants: I si passés només una vegada? On està el límit?
Pel que he arribat a llegir, l’obra s’enfronta a múltiples preguntes, reflexions i evidències (entorn a la violència de gènere, la comunicació i les relacions humanes) que potser no són tan evidents o no volem veure com a evidents. Què és violència i què no ho és? Què és el masclisme? On està la fina línia que limita el que és masclista del que no ho és? El límit està només en les agressions físiques? És la nostra societat una societat igualitària? Ho són les nostres relacions de parella? El masclisme és el mal només d’uns pocs o contamina tota la societat en el seu conjunt?
Per poder respondre a aquestes preguntes caldrà documentar-nos prèviament i conèixer les dades per a poder parlar-ne amb més detall.
La violència de gènere en xifres oficials
A l’any 2003 es van començar a recopilar dades respecte els casos de violència de gènere, documentant així les primeres xifres oficials a l’Estat espanyol (si cliqueu aquí podreu comprovar-les i filtrar-les segons comunitats autònomes, anys, etc.). Des de llavors, hi han hagut 971 assassinats masclistes.
Em costa imaginar-me a nou-centes setanta-una persones. Em costa representar-les mentalment en la meva imaginació. Em costa entendre la dimensió del dolor provocat a l’entorn d’aquestes nou-centes setanta-una persones. No sé amb què comparar-ho per a poder-me fer una idea de la gravetat de la situació. 65 dones de mitja han estat assassinades cada any a mans de les seves respectives parelles i/o ex-parelles. Un assassinat cada setmana arreu de l’Estat espanyol. Una xifra que es manté gairebé constant des de que es publiquen les dades. Dades que, per cert, no tenen en compte les víctimes que no són estrictament parella o ex-parella de l’home que les assassina. A les xifres no es comptabilitza la amiga, mare o veïna que estava en el moment de l’assassinat i a la que també maten. Ni aquells que intenten impedir-ho. Tampoc es comptabilitzen tots els infants que hi són presents i han de viure la situació, ni tots aquells nens i nenes que també són assassinats. En quant als nens i nenes víctimes de la violència de gènere s’ha començat a recopilar dades des de l’any 2013, pel que només tenim 5 anys de dades oficials sobre aquesta situació. I les dades que tenim, esgarrifen: en total 194 menors d'edat orfes en 5 anys (sense comptar 27 majors d'edat però que encara convivien amb la mare, segons el segon informe anual de la Fundación Mujeres).(sense comptar 27 majors d'edat però que encara convivien amb la mare,Fundación Mujeres).
La violència de gènere en xifres no oficials
Allà on no arriben els organismes oficials, ha d’arribar la societat civil organitzada. És per això que l’any 2010 neix el projecte feminicidio.net. Aquest és un projecte sense ànim de lucre que entre altres coses incorpora una aplicació tecnològica que permet la documentació online de feminicidis, que per cert és una paraula que encara no ha entrat al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, com tampoc han entrat els neologismes micromasclime o transgènere, per exemple i contribueix a allunyar-nos encara més de poder tractar el tema i fer-ho amb precisió, amb detalls, amb paraules.
El feminicidi és l’Assassinat d’una dona per raó del seu sexe. Entenent-ho així, el portal feminicidio.net ha creat un registre anual de feminicidis i altres assassinats a dones realitzats per homes, des de l’any 2010. El portal mostra que des de 2010 hi ha comptabilitzat 977 feminicidis en només 8 anys arreu de l'Estat espanyol. 122 dones assassinades cada any segons aquestes estadístiques. Quatre línies de text que ens apropen a l’horror d’una realitat que ens envolta i que necessita urgentment d’una reflexió col·lectiva i la valentia de mirar el problema als ulls i qüestionar-nos: què estem fent malament?
La cultura i el seu paper en els crims masclistes
Assassinar és un acte extrem i els crims que es mostren a les estadístiques no poden ser considerats aleatoris, atzarosos o casuals. No pot ser aleatori que la xifra sigui tan elevada i que es mantingui tan estable al llarg del temps. Hi ha causes culturals darrere d’aquests crims i, per tant, ideològiques.
L’assassinat masclista és la conseqüència última de legitimar el masclisme (en totes les seves formes) de manera sistèmica (i sistemàtica) arreu d’una població i en això tenim responsabilitat tota la societat, des de la persona que té actituds masclistes però no ho sap fins a la que es considera masclista obertament. La ideologia i la cultura es construeixen a cada instant, en cada relació que establim, en cada conversa que iniciem, en cada gest que reafirmem, en cada acudit del que riem, en cada cançó que cantem, en cada dita que utilitzem i en cada actitud que justifiquem. La cultura és una estructura invisible que sosté els nostres estils de vida i dóna sentit a les nostres accions diàries. Ens ajuda a relacionar-nos amb els demés i saber com hem d’actuar en cada moment. La cultura ens porta a establir relacions igualitàries o relacions de dominància i submissió.
La cultura ens ha portat fins aquí i aquesta es transforma utilitzant les mateixes vies a través del que s’ha format. Si s’ha format en base a les converses, a les cançons, a les pel·lícules, als relats i a les històries que ens expliquem, a les justificacions que ens fem de les situacions que vivim, es podrà canviar a través de les mateixes armes.
En aquest sentit, m’agradaria recomanar una acció concreta: si teniu parella o si teniu fills i filles adolescents, parleu d’aquesta realitat, discutiu conjuntament sobre què és masclisme i què és violència, discutiu si només l’agressió física és violència o si existeixen altres tipus de violència, si només és masclisme el menyspreu més cruel o si també ho són els acudits aparentment inofensius. Visibilitzeu les dades que hi ha escrites en aquest article. I per fer-ho més concret, i si m’ho permeteu deixo una recomanació: la pel·lícula francesa «Custodia compartida» (Jusqu’à la garde) i la pel·lícula espanyola «Te doy mis ojos», mireu-les conjuntament amb les vostres parelles, fills i filles adolescents o amb qui vulgueu i parleu-ne.
Finalment, demano que llegiu el llistat de feminicidis d’aquest any a l’Estat espanyol, a l’enllaç que deixo a sota i ho compartiu o, simplement, en parleu. I ens preguntem: Què estem fent malament? No hi tenim absolutament res a veure? Són casos aïllats?
Llistat de feminicidis de l'any 2018
Cal que ens apropem al dolor i l’observem de cares, que en parlem, que deixem de normalitzar la barbàrie, que busquem l’origen i l'eradiquem en totes les seves formes. És necessari i és urgent.
