La maternitat de la Samanta i el Show de Truman

Ostres és un no parar. A més del senyor Estivill, ara resulta que també tenim llibres com el de Samanta Villar que ens confessa que la maternitat tal com ens la venen és un engany. Que sembla ser que totes anem a la maternitat enganyades per totes les fotos boniques d'embarassos idíl·lics amb corones de flors en el cap en mig de la gespa i per les fotos de tendres nadons que només mengen i dormen. Per fotos de dones que semblen més madures i completes amb la maternitat. Aquests fills idíl·lics que un dia ens ompliran de satisfaccions acadèmiques i de triomfs personals i que ens donaran un amor incondicional sostenint la nostra mà el dia en què fem el trànsit cap al més enllà. Més enllà d'estar o no d'acord amb el que la publicitat i la polèmica suscita, posem que parlar d'ella, encara que sigui malament augmenta les vendes de l'Editorial Planeta. I això sempre va bé pel negoci. Els llibres han de ser rendibles i en un món on hi ha tants llibres amb consells per ser una bona mare, feia falta una moderna, algú que ens digués que ha descobert l'engany de la felicitat promesa amb el sant grial de la maternitat. Bàrbara filla meva, haurem d’escriure el llibre de “Una madre guionista de cine embarazada en Manhattan”

En la nova era YouTubers, Instagramers, on tots estan Snapxats al Facebook, en la qual vivim ensenyant la nostra vida a qualsevol moment i lloc, sembla que la periodista amb ànim d'investigar, es va ficar en un projecte del que una vegada viscuda l'experiència no es pot lliurar. Ostres quin pal, els nens són per sempre!

No se m'ocorre cap idea per la qual retransmetre en directe el meu part, més que estar totalment desconnectada del procés. Vivint-ho per ensenyar-ho als altres en comptes de viure’l per a tu, la teva parella i els teus fills.

Tenir una mare amb la síndrome de Truman -pobre Jim Carrey quan arriba al final de la pel·lícula i veu que tot és un decorat- ens planteja el dubte de la visió de Samanta sobre la maternitat, ens omple d'escepticisme i ens retorna a aquella al·legoria del mite de la caverna de Plató on l'oposició del món real amb el fictici està tan vigent avui dia. O ens fa pensar en l'escepticisme de Descartes qui ja va assenyalar la impossibilitat de conèixer alguna cosa amb absoluta certesa, davant l'existència del geni maligne o déu enganyat que controla i enganya tots els nostres raonaments, alguna cosa que trobem de forma similar en la pel·lícula Matrix.

La notorietat de la periodista serà alta. El llibre es vendrà molt perquè diu algunes veritats fora de context. Potser que ara només li faltarà a la Samanta plantar un arbre i ho veurem en directe. Potser un dia els seus fills regaran aquest arbre amb les seves pròpies llàgrimes. Per la tristesa de ser un projecte mediàtic des del principi, per no ser els fills que van omplir de felicitat a la seva mare, per ser fills que van arribar al món per la decisió que va prendre la seva mare enganyada. I ben segur que ens espera la segona part. Què patirem!

Nois, no ploreu. Hi ha gent que escrivim per ofici i uns altres volen ser famosos a qualsevol preu. Com deia el bo d'Oscar Wilde “que parlin de tu encara que sigui malamentI què passa quan s'apaga la càmera…què passa quan “la comunitat virtual” que et sosté no està aquí per aixecar-se a la nit, per sofrir les cicatrius, per cordar-te el sostenidor maternal, per deixar de menjar-se fins a les fulles de les carxofes per recuperar la línia en dos mesos…què pensarà la Samantha quan vegi que ser mare és per sempre? Ara no pots abandonar el projecte perquè has vist que no t'agradava i passar-li a un altre col·lega de redacció.

L'engany de la maternitat, com ella ho ven, es una invenció mediàtica en un moment on sembla que es millor la crua realitat i els titulars sense fons, que la felicitat. Perquè la felicitat sempre comporta sacrificis. I els sacrificis filmats per pujar-los a les xarxes socials avorreixen a una generació de consum insaciable.

Em pregunto si el món en el qual s'ha criat aquesta periodista estava ple de decorats Trumanians, perquè les dones reals, les del carrer, les que obren els seus negocis cada dia, les dones anònimes com nosaltres, hem escoltat les històries d'altres dones reals com les nostres àvies, tietes, mares, cosines o amigues, i totes t'expliquen lo difícil que és ser mare i esposa, lo difícil que és conciliar en un món on els governs no ens respecten, en un món on els Estupendos són ben manats i ajuden. Ostres quina sort que tenim! I tu ¿on has viscut tot aquest temps Samanta?

Vivim en l'era digital però Plató i Sòcrates segueixen estant vigents. Potser és el que els falta als periodistes moderns: cultura general. Avorrir-se amb un diari a les mans per fer-se preguntes essencials, llegir llibres de la biblioteca i sortir al món a veure si troben respostes, tal i com vàrem fer la generació dels baby boomers.

Quin petita victòria seria no estar pendent de la vida dels altres i viure de càmeres cap a dins. Què bonic que seria que la cançó de la Rosario fos la nana que li cantés als seus fills. Samanta, la vida no dura per sempre però el que escrivim sí.

Quina petita victòria seria si al morir-nos els nostres fills llegeixen els nostres articles o els nostres llibres i fem que es sentin orgullosos i estimats i els hi estalviem gastar diners en teràpia, i per a tu, ¿quina seria la teva?