Personetes Creatives

enric bastardas

Germà gran, germà petit,...

Coses de germans

Estan obsessionats. Cada dia es medeixen.

"A veure si ja passo de 1,20 metres", diu el Martí. Sobretot per si podrà pujar o no als kamikazes dels parcs aqüàtics. Ell sí que sap què és l'important a la vida. Algun dia potser se n'oblida. Però és part de la responsabilitat meva i de la Mariona com a pares de que no perdi mai de vista que l'important a la vida és fer que l'important sigui l'important.

"A veure si arribo a 1,10", diu el Nil. "Amb sabates sí que hi arribo papa". "El Martí té 5 anys i jo 3". "Ell és més gran", em diu. I llavors, comencen amb els càlculs. Comença el Martí: "Quan jo en tingui 50, el Nil en tindrà 48". I el Nil, mono com ell sol, pregunta: "Jo seré més gran, papa?" I jo li dic que no, que sempre serà el petit. El germà petit. Que potser serà més alt, però no més gran. I això, de vegades, no ho entén. I s'enfada. O s'enfada el Martí. O m'acabo enfadant jo perquè s'han acabat picant perquè no s'entenien. I llavors penso que un dia, segurament, els dos seran més alts que jo. I em costa d'imaginar. Però m'encanta.

El germà gran i el germà petit. Per sempre. Hi ha dinàmiques que es noten. El Martí li ensenya coses, i el Nil n'aprèn. I li fa cas. I el Martí, de vegades, l'enreda. I li fa preguntes perquè les contesti, o no. I llavors està content de saber-ne més. És el gran. I el Nil s'enfada perquè no en sap prou. O perquè el Martí li ha donat la resposta i no l'ha deixat pensar prou estona...

I es piquen. I s'abracen. I es fan la punyeta. Molt. I comparteixen jocs. I confidències. I es diuen secrets a l'orella. I riuen. Mentre sopen. I s'ennueguen de tant riure. O els surt l'aigua pel nas. I jo m'hi enfado, de vegades. I la Mariona, també.

I fan de nens. I fan de germans. I tot això forma part de fer de germans. I es preocupen. I si surto de casa de pressa perquè el Martí o el Nil no es posen les sabates, l'un espera l'altre. No marxarien sense l'altre ni bojos! Tot i que al cap de 10 segons són a l'ascensor enfadats perquè un ha entrat abans que l'altre, o ha tocat el botó per fer pujar l'ascensor. O...qualsevol excusa és bona...

I jo, me'ls miro. Són molt monos. Són molt germans. I penso per un moment què farien sino es tinguessin l'un a l'altre. I penso que el Martí va viure dos anys sense el Nil, com a fill únic. Fins que va néixer el Nil. I ell es va fer gran de cop. Es va convertir en el germà gran...

I sí...el Martí és el gran. Molt gran. I va més de pressa amb la seva bicicleta, el seu patinet, nedant a la piscina. Es tira més lluny. Salta de més amunt. Compta més ràpid. I fa més punts al joc de Slippy Slopes. Gairebé tants com jo..."Més de 300, papa"...i jo me n'alegro. Ja m'atrapa...

...però encara me n'alegro més quan s'enorgulleix del Nil quan fa 50 punts, o va amb la seva bicicleta, patinet o neda sense "manguitus".

I encara m'enorgulleixo més quan s'adona que el Nil xiula millor que ell. És el petit. "Però no passa res", em diu. "Jo ja sé fer altres coses. És molt mono el Nil". Són molt monos tots dos. Són germans. El gran, el Martí. I el petit, el Nil. I la seva vida anirà d'això. Sempre comparant-se. Sempre referents. El Martí i el Nil. Ja són un pack. Quina sort que sigueu aquí. Ho deixo aquí escrit per si algun dia se m'oblida...

img_0670 Zoom

img_0670