Dos contes de lactància...amb un toc masculí...

Avui tinc ganes d'explicar-vos dos contes sobre la lactància...i com que us els explico jo, tindran un punt de vista diferent...el masculí!! A més, no tracten d'emetre judicis ètics o morals sobre quina és la millor lactància pels nostres fills...són dos contes, que expliquen dues realitats... "Hi havia una vegada un nen que va néixer amb 3,130 quilos. La seva mare volia fer lactància materna i va començar fent-la. El nen no es va acabar d'agafar bé al mugró i la mare tampoc va rebre gaire ajuda, al principi, ja que semblava que tot era molt natural i fàcil... Aquesta parella va arribar a casa i a la primera nit van anar d'urgències amb el nen, perquè havia vomitat sang...la sang era de la mare...dels seus pits...el nen estava perfectament...la mare...no! Cada vegada li feien més mal els pits, i van optar per fer lactància mixta, ja que resaven perquè el nen no es despertés plorant amb gana. Només d'imaginar el mal que li faria en posar-se-li el pit, ja s'ensorrava... La lactància era pit (pels seus cullons!!!!), biberons de llet materna i biberons de llet artificial. És complicada però la mare tenia clar que el pit no el volia deixar, i al nen li agradava tot...tant podia fer pit com biberó com tornar a fer pit... La cosa anava a pitjor i després de consultar un especialista, va arribar el diagnòstic...Síndrome de Reynaud!!!! No explicaré en què consisteix, però sí que diré que sembla mooooooolt dolorós. La dona es va tractar, van tallar el "frenillu" del nen i una especialista en lactància materna, la Gemma, els va ajudar a tornar-lo a agafar al pit...però bé...bé de debò!!!!!! La dona va aconseguir donar el pit fins als 6 mesos després de passar per tot això...i de sentir-se culpable per no poder-ho fer...per creences seves i per comentaris de segons qui...gent amb poqueta empatia...diguem-ho clar!!! Però ho va fer!!!! I vet aquí un gat i vet aquí un gos, i aquest conte ja s'ha fos" El segon conte fa així: "Hi havia una vegada un nen que tenia molta pressa per veure el món. Va néixer a la setmana 34 amb 2,365quilos després que la dona li digués al marit que tenia contraccions, i ell, amb una barreja d'incredulitat i por, ja que encara quedaven 6 setmanes, no se l'acabava de creure, i aprofita aquest conte per demanar-li perdó públicament per no haver-li fet més cas... Tan bon punt va sortir, se'l va posar al pit, però tenia poc desenvolupat el sentit de la succió, el sistema digestiu immadur, i perdia més energia provant de treure la llet del pit que l'aliment que en treia. La mare, estava més a la sala de les incubadores que fora, i el nen, més amb la seva mare que a l'incubadora... La dona, cada dia a les 6 hores del matí, entrava plorant a l'habitació de l'hospital on hi havia el seu marit, perquè era l'hora que pesaven el seu fill i cada dia perdia uns quants grams més...fins als 2 quilos pelats. Després de 12 dies d'incubadora...cap a casa! Tot això els va fer decidir per la lactància mixta: pits, biberons, extractors de llet...una mica de tot. Però el nen va tirar endavant i la dona li va donar el pit fins els sis mesos, moment en que el nen gairebé ja mostrava més interès pels pits del pare que els de la mare. Com la dona del primer conte, va mostrar un coratge, una valentia i un amor pel seu fill fora de qualsevol límit i va aconseguir l'objectiu d'alimentar-lo, fer-lo créixer i estimar-lo a parts iguals i amb tots els mitjans al seu abast. A hores d'ara ja pesa més de 7 quilos i tampoc té "frenillu"... I vet aquí un gos i vet aquí un gat, i aquest conte s'ha acabat" El primer nen és el Martí, té dos anys i mig i és el meu primer fill, i ara el tinc dormint al meu costat, i el segon nen, és el Nil, té sis mesos, és el meu segon fill i està a la cuina amb la seva mare. I la dona, és la Mariona, la"dels cullons", la que patia amb el Martí enganxat al pit i la que gairebé dormia amb el Nil a sobre de la seva pell i se li trencava el cor cada vegada que l'havia de deixar a la incubadora. La millor mare pels seus fills...ells la van triar...ella els va triar...i són les tres persones que més m'estimo d'aquest món... I, per cert...m'ha encantat participar en la lactància donant-los els biberons amb tot l'amor del món...mirant-los als ulls fins que s'adormien...al Martí i al Nil...i sí, sóc un home! I els he pogut alletar...també...