Una de les millors coses que et poden passar a la vida quan tens fills és deixar-los fer. A la seva. Sense filtres. Et lleves al matí, amb els ulls mig lleganyosos. La Mariona es lleva, amb els ulls mig lleganyosos també. Jo faig els entrepans per esmorzar a l'escola. Gall d'indi pel Martí i fuet pel Nil. Of course. La Mariona els prepara la roba. Tota. Menys les sabates. Important detall tal i com podeu comprovar a la foto adjunta.

Ahir van anar a dormir vestits de superherois. El Martí era l'Spiderman. El Nil era el Hulk. Per veure'ls. Per pixar-se. Teníem l'Spiderman i el Hulk dormint a casa. El Hulk s'ha llevat exactament igual que com va anar a dormir. Però destapat. L'Spiderman m'ha semblat que deu haver passat una miqueta de calor i s'ha llevat en pilotes. Però tapat. Són ben diferents el Martí i el Nil.

El Nil s'ha llevat, com sempre, amb un somriure murri. "Nil, que estàs despert? Hulk que estàs despert?" I somriu. Per menjar´se'l.

El Martí té un altre despertar. Una miqueta més "estil adolescent". "No, papa, tinc son. Una mica més. Tanca la llum". Ja el conec. Triga 5 minutets a ser encantador.

Es beuen la llet. El Martí en deixa un culet. Com sempre. Com sa mare. Tenen gana. Volen galetes. "Papa, volem galetes de xocolata. Les que siguin però de xocolata!". Les hi dono. Fem el ronso una bona estona. Tenim temps fins que anem a buscar el cotxe per deixar-los a l'autobús que els porta a l'escola dels Dracs.

Sortim de casa. Bé de temps. Caminem pel carrer. Ens entretenim una mica. Em giro. Els miro. Són bonics. El Nil s'ha posat els mitjons per fora dels pantalons. Mitjons de Nadal i xancletes de Minions. "Nil, però què fots amb xancletes?". "Papa, no són xancletes, són sabates foradades i m'agraden molt." No ho nego, els mitjons i les "xancletes" per separat, estan bé, però la barreja no m'acaba de fer el pes. Li miro la cara. Està feliç. "Au va, tira!" Li dic. I cap al cotxe tots tres.

És el primer dia que els acompanyo aquest curs. M'agrada. Rutina. Ens esperem a que arribi el bus. Com sempre. Arribem d'hora. I tenim converses especials. Profundes. O no. I el bus arriba. Saltem del cotxe, els dono la bossa. Els acompanyo a la porta:

Faig un petó al Martí. Me'l torna.

Faig un petó al Nil. Se l'esborra. Hi ha coses que no canvien.

Me'n vaig corrents a l'altra banda de l'autobús. Miro a veure si em saluden des de les finestres. Com l'any passat. Espero. No els veig. El bus se'n va. Es fan grans. Ja no necessiten veure'm pel vidre abans de marxar cap a l'escola:

Estic content.

Estic trist.

Em poso nostàlgic. I torno a pensar amb les xancletes i els mitjons del Nil i que un dia no s'ho voldrà posar junt (espero). I ara ho disfruto.

Zoom