Una de les coses que més gràcia em feia de tenir fills, era, i és, veure com serien físicament i si s'assemblarien a mi i en quins aspectes!M'imaginava "mini-yo/s" voltant per casa.
I la veritat és que quan va néixer el Martí (i encara que ara sigui difícil de creure) era una fotocòpia meva, morè i amb els ulls marrons, però, a ulls de les incrèdules infermeres:"Osti, el Martí és ben bé fill del seu pare"deien, i jo ben orgullós. Però les coses canvien. I quan tens fills te n'adones més. Ara hem arribat a l'extrem que la Mariona, filla de la Laia, companya de la SSM Bighand, em va dir amb una sinceritat única de personetes creatives si el Martí era adoptat! I ens acabava de conèixer! Tinc la sort que tinc l'autoestima a "puestu". Li vaig demanar que perquè ho deia, i em va dir que perquè semblava xinès (?). Potser sí que té els ulls una mica estiradets...o potser tenia son de no haver dormit la migdiada.
Per cert, amb vint minuts d'estar junts, el va rebatejar com"el nen esverat", o sigui que ja us podeu imaginar com les gasta el Martí.
Donem el Martí per perdut, en quant a assemblar-se a mi!!!! Tot i que també és alt i prim.
I després va arribar el Nil...i aquest, encara no el dono per perdut perquè tot i ser morenet i amb ulls marrons...també...i per cortesia genètica de la meva dona, s'assembla més a mi. Tot i que és més rodonet, per cortesia de lesGaletes Maria. Si el miro m'hi veig reflexat...
I llavors vé l'altre apartat que em té fascinat...s'assemblaran a mi en trets de personalitat?Els passaré els meus trets introvertits que he cultivat durant 30 anys? O els passaré la meva extroversió creixent de l'última dècada esperant que l'epigenètica i les meves creences renovades facin el seu fruit (sense menysprear la suma d'extroversió infinita de la meva dona)? Parlaran al revés? Comptaran lletres? Sabran totes les capitals del món com uns obsessionats? Tocaran la bateria?
Jo tinc un hàndicap per saber si s'assemblen a mi quan era petit perquè els pares/avis Josep i Dolors són morts i, per tant, no els ho puc demanar...però pel que he indagat, pel què m'han explicat, pels records que tinc i que sino me'ls invento...em sembla que...
...les rabietes eren freqüents...
...els meus pares no podien sortir a menjar a fora perquè plorava bastant, cap a moltíssim...
...tambéfeia la croquetaa l'hora del pati i arribava amb la jaqueta ben bruta...
...també saltava els bassals i em mullava...
...també em mirava la verdura de reüll mentre li feia una finta a la cullera...
...també plorava quan em deixaven a l'escola...
...m'esgarrepava i picava amb el meu germà...
...també deia "és que" per començar qualsevol frase quan em manaven alguna cosa...
...jo també m'havia pixat en algun lloc de la casa que no era ben bé el vàter...
...jo no m'adormia al sofà mirant la tele perquè a casa hi havia dos sillons ocupats per edat i jerarquia. El que va fer que mirés la tele en una cadira fins a una edat respectable i fos l'encarregat de passar de TV1 a UHF durant uns anys...era "el comandament a distància", altrament dit, "mandu"...
...i també deia "xumeneia" i "groma"...
I és que avui tenia ganes de recordar que jo també havia estat un nen...i que quan el Martí o el Nil, en fan alguna, jo ja l'havia fet igual fa gairebé 40 anys...i que, com diu el Martí: "Papa, no passa res..."
NOTA MENTAL DE SALUT: Llegiraquest post un cop al dia per veure si així no em poso tan nerviós el proper dia que el Martí ens foti una rabieta a les 12 hores de la nit, mig adormit, mig despert, i que no se sap si vol venir al nostre llit, al seu o quedar-se a dormir a la catifa del vestidor com si fos un gosset...
