La Gran Teoria dels Macarrons (a.k.a. La Gran Teoria del Xavi)

Avui hem corroborat la Gran Teoria del Xavi...també coneguda com la Gran Teoria dels Macarrons. Em sembla que ja n'he parlat algun cop aquí al blog, però és que avui ha estat la constatació de la veracitat d'aquesta teoria. La demostració científica. Crec, que el Xavi es mereix un premi per haver desenvolupat aquesta teoria sobre el creixement i l’aprenentatge infantil!

La teoria fa així, més o menys: "Tot canvia i es fa més fàcil, quan al teu fill li poses un plat de macarrons a taula i se'l pot menjar tot sol". I sí, és ben cert!!! Quan va néixer el Martí, em vaig estressar perquè no podia fer les coses que feia abans, i una d'elles era anar a dinar amb els meus amics. Bé, si que hi podia anar, però la Mariona i jo teníem les nostres limitacions: portar cinquanta mil "gadgets", buscar espai pel cotxet, donar-li el menjar, el beure, adormir-lo bo i sortint del restaurant...i, al final, un dinar amb els amics acabava sent un dinar amb el meu fill i una gent que havien menjat a la nostra taula a la qual no havíem ni pogut dirigir la paraula... Quan va néixer el Nil...ni us ho explico! El Martí ens començava a demostrar la Teoria del Xavi...però seguíem necessitant un milió de coses per anar a menjar al costat de casa...

Però avui…ai, avui!!!! Hem quedat per anar a dinar dues hores abans del dinar...hem sortit de casa dos minuts abans del dinar (i hem arribat puntuals)...i només hem agafat jaquetes i hem sortit caminant (agafar bolquers hagués estat una bona idea, sobretot quan el Nil s’ha fet caca i he hagut d’anar a casa a buscar-los…)...i quan hem arribar al restaurant...ha passat...màgia...abracadabra potadecabra, que diria el Nil: S'han partit uns macarrons amb tomàquet i formatge (bé, partir no és ben bé la paraula ja que el Martí se n'ha menjat el 80 % i el Nil el 20 %), però la part bona és que els dos, tenien un plat de macarrons al davant, i una forquilla, i se l'han menjat sols (el Martí ja fa temps que ho fa, per suposat!). I nosaltres hem pogut mantenir converses més o menys seguides amb el Xavi i la Sílvia. A estones més i a estones menys, també s'ha de dir! Però s'ha demostrat la teoria del Xavi...el canvi és abismal. Ni treure els bolquers...ni treure el pit...ni treure els biberons...ni treure el bressol...el canvi més important quan tens nens...és quan poden menjar un plat de macarrons tot sols!!!!

També és cert que la teoria té unes petites errades. Jo l’he pogut demostrar científicament, i em reafirmo que el canvi és importantíssim, però, de totes maneres, hi ha alguns petits detalls que s’han de tenir en compte i no avançar-nos massa en el temps. El Martí i el Nil tenen 4 i 2 anys, acabats de fer, i en algunes coses, encara hem de ser conscients que són petits. Per tant, tot i menjar-se els macarrons solets…el Nil amb més o menys estil i amb més o menys taques depenent si la roba que porta és, sobretot, molt nova, molt cara o molt blanca, té aquestes petites limitacions:

- els plats dels restaurants no són de plàstic ( els ganivets i les forquilles tampoc. O sigui, que “al tantu” amb les seves ànsies de tallar i punxar…esteu avisats!) - els vasos (normalment) tampoc són de plàstic (el vidre es trenca, no està de més repetir-ho, i als restaurants, els braços dels nens són més llargs, més ràpids i es multipliquen) - els nens segueixen sent molt bàsics quan tenen gana (més o menys com els adults, però amb menys vergonya per demostrar les seves necessitats maslowianes bàsiques, que inclouen el pipi i la caca). Per tant, porta “pla B”, ja siguin galetes o “palitos", per fer l’espera més fàcil… - quan acaben de menjar el plat de macarrons (segueixen sent nens) és fàcil que acabin a sota de la taula jugant (en el millor dels casos) o corrent pel restaurant (en el pitjor dels casos)…

Per tant, tot i que la Teoria queda àmpliament demostrada, està bé, fer cas d’aquests petits consells com a pare de dos nens per fer el dinar més agradable…el vostre i el de la resta del restaurant, inclosos els cambrers...

No em malinterpreteu, que els meus fills puguin compartir un plat de macarrons i se’l puguin menjar solets, a mi, em fa caure la llagrimeta. El dia que puguin compartir un plat de patata i mongeta tendra, ja serà una altra cosa…ha passat mai això?

P.S.: el colofó del dinar d’avui ha estat anar a veure el padrí del Martí, el Biel, jugant a futbol, que guanyés un emocionant partit, i que tant el Martí com el Nil, s’adormissin després de passar totalment del partit, cosa que espero que confirmi que el futbol els importa una m***a i que la Mariona i jo no ens passarem els caps de setmana amunt i avall anant a veure com juguen a futbol…amb tots els respectes…encara que, coneixent-los…segur que ens n’estan preparant alguna de millor, com, per exemple, dedicar-se al “curling”…us imagineu?