Gràcies.

Hi ha molts motius per plorar a la vida. Per tristesa. Per ràbia. Per indignació. Per alegria. Per humiliació. Per “no em puc creure el que està passant!”. Per “la vida no és justa!”. Per les injustícies de la vida (que vé a ser el que he dit abans). Perquè sí. I perquè no. I perquè em vé de gust fer-ho. I després de plorar el que m’ha vingut de gust, ara dono les gràcies. Perquè tanta i tanta mala llet m’afecta a mi i als del meu voltant. Prou. Ara, dono les gràcies.

Gràcies als Mossos. Això és una reconciliació. I això és bonic. Ens hem reconciliat amb les forces de seguretat catalanes. Veure plorar un Mosso m’ha connectat amb el meu pare. Us ho juro. Per a mi, el meu pare era una font d’autoritat i, quan plorava, em sobtava molt. Veure plorar els Mossos era veure plorar el meu pare. I em va fer plorar, molt. Gràcies Mossos per fer la vostra feina. Protegir la ciutadania.

Gràcies als Bombers. A veure, si els calendaris de Bombers ja triomfaven, aquest any seran la bomba! Veure els Bombers arriscant la seva integritat, física i moral per defensar els catalans i catalanes que ens expressàvem lliurement el diumenge, em va arribar a l’ànima. Cada hòstia que rebien, la rebia jo. Quan van arribar al Conservatori de Manresa i la gent es va posar a aplaudir amb força, no vaig poder evitar emocionar-me. Eren els nostres defensors. Collons, si és que ho tenen tot aquesta gent!

Gràcies a la gent gran. Que es va vestir de diumenge tot i saber que aquella gent uniformada i armada amb porres i molta mala llet, no distingien ni per gènere ni per edat. Arriscant-se a rebre un cop de porra pel sol fet d’anar a votar. Passadissos oberts en qüestió de segons perquè votessin i puguessin anar a casa a fer una butifarra ben gran a tots i totes els que els van dir que no votarien mai per tenir una República Catalana. NOTA: Quan faci cua a la carnisseria, deixi’m passar i no se’m coli. Gràcies!

Gràcies a la gent jove. Defensant col.legis, espais, urnes, gent, drets, llibertats. Tot el dia. 24 hores sense dormir. Aguantant perquè si arribaven els que havien d’arribar, haguessin de marxar amb la porra entre les cames (Ui, això ha quedat malament).

Gràcies a la gent ni jove ni gran. Els que no tenim carnet de Super3 ni podem anar a l’Imserso (a veure quin nom li posarem ara!). Per tot. Per ser-hi. Pels somriures i pels plors.

Gràcies a la gent que avisava per whats, telèfon, senyals de fum, fent tocar les campanes (com a Bagà) d’una forma determinada si s’acostaven els “Caminantes Blancos”.

Gràcies a la gent que va ajudar amb tots els seus mitjans de forma desinteressada. Els que fossin. Tractors davant de portes. Camions fent la tisora a carreteres comarcals. Gent empenyent a força de cançons. Fent resistència passiva. Patint pel seu cos. Patint per la seva ànima.

Gràcies als voluntaris i voluntàries (un moment que em moco) perquè sense vosaltres, aquest desplegament propi d’una pel.lícula d’espies, no hagués estat possible. Urnes enviades des de la Xina a França, entrant amb furgonetes i repartides amb trucades plenes de missatges clau. Desperts des de quarts de cinc del matí, per si de cas. Dies i dies de reunions. Secrets. Ben amagats. Hores i hores de por. Molta por. Veient com en qualsevol moment, tota la seva feina se n’anava a n’orris. Gent que ho vau haver de seguir des de l’hospital. Defensa. Defensa. Defensa. Va ser la paraula que vaig sentir tot el dia. No m’agrada la guerra, però no vaig sentir Atac, cap vegada.

I gràcies, mil gràcies, milions de gràcies a la Mariona. Per formar-ne part. Elevació és el que sento. L’orgull de veure gent fent coses maques pel simple fet de fer-les. Dies i dies de “política” que en diuen els nens. T’hem trobat a faltar tots 3. Però ha valgut la pena. I molt. Tu, Mariona, ja formes part de la història. D’aquells que, el dia 1 d’octubre vau ajudar a construir la nova República de Catalunya. Una petita part, és teva. Aquesta República porta el teu nom i el de tots els voluntaris i voluntàries que us heu jugat el físic i el no físic per tothom. Gràcies.

I un petit secret. Quan vas arribar a casa, vaig respirar alleugerit. Vaig pensar. “És viva. I està sencera.” No tenia aquesta sensació des de que era petit i arribaven els pares a casa. Ja podia dormir.