Personetes Creatives

Enric Bastardas

Gràcies...

Algú de vosaltres sabrà que hi ha persones que si se t'apareixen a la vida, les has de mantenir a prop. De vegades, aquestes persones, els "amarillos" que n'hi diu Albert Espinosa, són persones que arriben i se'n van, de pressa, sense temps d'adonar-te que ho eren...Però, de vegades, només de vegades, t'arriba un "amarillo" i t'hi cases...i és per tota la vida. I tens, tinc, la sort que t'acompanyi en tot el que fas, faig. Aquest "amarillo" té nom, i es diu Mariona...i té cognoms, Homs Alsina, i és la meva companya de vida i la mama del Martí i el Nil...quina sort que tenen...

Jo he tingut la sort de trobar-la. Sí, just el dia que feia 35 anys. Bé, de fet, la nit que ho cel.lebrava. Si he de ser just, la vaig conèixer el dia 13, però m'agrada pensar que se'm va aparèixer el dia 12, per fer-ho més maco. Un d'aquells dies que em quedarà gravat per tota la vida. Un aprenentatge emocional. La meva amígdala es va tornar boja, va desconnectar-se del còrtex prefrontal i em va segrestar emocionalment. Allà es va quedar el record d'aquell dia i aquell lloc, i aquelles sensacions. Per sempre.

Un magnífic anclatge de felicitat. El vaig a buscar quan em costa trobar-la. I és potent, molt potent.

Portem 8 anys i mig junts. En tinc 43. He viscut la vida més intensa aquests anys, que la resta dels altres 35, i amb total respecte per tota la gent que ha compartit o va compartir aquells anys amb mi. No va ser responsabilitat vostra, va ser la meva responsabilitat. Total. Vivia desconnectat. No ho sabia fer d'una altra manera. Ningú me n'havia ensenyat. Potser és que em semblava que era millor mirar-se la vida des de lluny, o des de dalt, o des de més lluny. Potser era més fàcil. O potser és que no ho sabia fer més fàcil i em complicava la vida sense saber-ho. Vaig haver de conèixer-te a tu, Mariona per fer-me baixar de tan amunt, per punxar el globus d'heli que em mantenia allà dalt, per sobre de tot, per sobre de res... Em vas ensenyar a plorar, sobretot. NOTA: Ho diré sempre, tens un talent especial a fer plorar la gent. Des de la més profunda admiració. Una barreja de to de veu dolç i mirada compassiva que fa que la gent tingui permís per desmuntar-se sense vergonyes. No conec ningú més capaç de fer això...I un do especial per tornar a muntar la gent, però millor.Desmuntes, i tornes a muntar, i la torre és molt més forta...i feliç.

Sé que un sol post es fa curt per poder agrair-te com em vas desmuntar i com m'has ajudat a muntar-me millor. M'has ajudat a construir un Enric més sòlid, més feliç, més alineat, més...tot...i jo, de vegades, no t'ho he agraït prou, o no té donat prou suport. Però des d'aquí et vull donar el meu regal principal per aquest any, l'any que fas 38 anys. Un any que pot semblar poc especial, perquè no són ni 35 ni 40, però són 38, i només es fan una vegada.El meu regal és el suport incondicional. I saps perquè ho dic, entre tu i jo. Perquè torni aquell somriure que s'encomana. Aquell que només saps fer tu. Una persona que ha m'ha fet créixer d'aquesta manera, en 8 anys, acompanyant-me, en tot, de vegades dient-me coses que potser no volia sentir però que havien de ser dites. Suport incondicional en tot el que facis perquè hem triat viure la vida junts. Perquè em vas triar. Perquè et vaig triar. Perquè un dia vam decidir casar-nos de la forma menys romàntica del món. Perquè un dia vam decidir tenir un fill, el Martí. Perquè un dia vam decidir un altre fill, el Nil. I perquè un dia vam decidir no tenir-ne més. I ens vam respectar...

...i perquè ara no em puc ni imaginar com estaria sino t'hagués conegut. No puc ni vull. I perquè aquest post, únic, és per tu. Perquèel dissabte fas38 anys. I estàs igual. Idèntica. Dorian Grey et tindria rabieta i tot. Perquè t'estimo. Un ou...i picu...

Per molts anys amoret!!!!!