Sovint tinc la sensació que vivim en un entorn on estem acostumats a conviure amb les dificultats i si no les tenim ens les busquem. És cert que hi ha problemes reals, es clar que si i lògicament a la vida ens passen coses que no decidim ni controlem i a vegades, perquè no dir-ho, que són una autèntica bufetada. Precisament per això, em fa pensar. Crec que a vegades estem normalitzant les dificultats. El percentatge d'algunes patologies psicològiques són escandalosos. No vull entrar en el debat de si hi ha o no sobre diagnòstics i en quina quantitat però simplement fer un crit al sentit comú. Molts cops et trobes amb pares, mestres, educadors, metges angoixats, molt angoixats. Pares que veuen els seus fills de color gris, la seva vida fosca com un túnel fosc i etern i no són capaços de veure un futur millor. D'imaginar-se un canvi en el seu dia a dia i sobreposar-se a la situació. Esperen que hi hagi una justificació diagnòstica al que els passa. Una explicació més racional. Però, a vegades, no hi és. Als seus menuts no els passa res (o els passa molt segons es miri) més enllà del fet que necessiten jugar més amb els seus pares o amb altres nens, més temps per fer les coses, menys crits, menys ordres, més abraçades, més paraules dolces... I això, que sembla tant fàcil de canviar, tan senzill de modificar no sempre és acceptable pels adults perquè suposa assumir que no sempre fem les coses bé. També podeu trobar-nos a www.sompares.com, Facebook i Twitterwww.sompares.com
1 min
