ParAules (PARlant des de les AULES)

ParAules (PARlant des de les AULES)
Jordi Sedó

Però què s'han cregut?

Aquest article va ser publicat al diari El 9 Nou el dia 31 d'octubre de 2014

Però què s’han cregut…? Com és possible que hi hagi tanta gent bocamolla? Ara, l’últim a deixar anar la llengua ha estat en Miquel Iceta, que ha fet una desafortunada referència a l’Alemanya nazi a l’hora de parlar de la possibilitat d’arribar a unes eleccions anticipades amb caràcter plebiscitari.

Jo ja en tinc prou d’aquesta cançoneta. Ja són massa els qui es posen a la boca el règim nazi per parlar de Catalunya. És indignant. I ja sembla que ens ho prenem com si no hagués passat res. I, tanmateix, qualsevol intent de fer una analogia entre l’actualitat del nostre país i l’Alemanya de Hitler és no tan sols una ofensa a tots els ciutadans de Catalunya, sinó també a tots els demòcrates del món i, sobretot —i molt més delicat—, a aquells que van haver de patir en carns pròpies o en les de persones estimades les terribles conseqüències d’aquella barbaritat. Insinuar que es pot fer la més mínima comparació entre una situació i l’altra és insinuar que les calamitats per les quals van haver de passar les víctimes de l’Holocaust són, en alguna mesura, equiparables a la situació que es viu avui al nostre país. I això implica minimitzar el seu patiment fins a límits que són fora de tota lògica.

Però qui volen enganyar? Com gosen banalitzar fets que van ocasionar tant de sofriment gratuït a persones innocents? On és la sensibilitat de tots aquests irresponsables que no tenen por d’embrutar-se la boca amb el verí que ells mateixos vomiten? Que no tenen escrúpols de fer servir un període tan dissortat de la història d’Europa per servir-se’n amb l’única intenció d’incidir fraudulentament en l’opinió de les persones de bona fe intentant induir-los a creure el que no és?

Qüestiono molt sincerament la talla moral de qui actuï així i hauríem d’exigir una llei que posés fi a tota aquesta demagògia putrefacta, a aquesta mena de detritus intel·lectuals i a tota la violència verbal que se’n deriva. I no tan sols violència verbal, perquè determinades analogies poden induir també a la violència física. Qui ens assegura que qualsevol indigent mental que sigui prolix a creure’s el que insinuen tots els desaprensius que han parlat de Catalunya fent símils amb l’Alemanya nazi no se li pot acudir intentar salvar el món actuant per compte propi i cometre qualsevol barbaritat?

Un polític —i més encara si és de la rellevància de Miquel Iceta, amb els altaveus de què disposa— o un periodista, o qualsevol persona que disposi d’una tribuna que li permeti fer públic el seu pensament hauria de mostrar una mica més de responsabilitat i procurar que, de les seves asseveracions, no se’n pugui derivar qualsevol acció d’altri que després esdevingui irreparable.

Estem acostumats que, de tant en tant, se sentin comentaris desafortunats en aquest sentit, però que sigui un català el que caigui en aquesta mena de demagògia, sabent que coneix perfectament la realitat del país, és doblement insultant. Ja n’hi ha prou de comentaris que posin la nostra situació al costat de la del repugnant règim d’Adolf Hitler! Vejam quan s’esdevindrà que algú decideixi que els ciutadans d’aquests terra nostra mereixem ser respectats com els de qualsevol altra! I, sobretot, quan algú amb capacitat de decisió s’adonarà que hi ha certs fets que no es poden prendre tan a la lleugera perquè van provocar molt de patiment i que, per tant, hauríem de maldar perquè no poguessin tornar a repetir-se mai més...! I emmascarant-los amb realitats que no són en absolut homologables no s’hi ajuda gens ni mica. Ans al contrari, s’indueix a la confusió i a l’embolica que fa fort. I només ens falta això, ja...!