ParAules (PARlant des de les AULES)

ParAules (PARlant des de les AULES)
Jordi Sedó

Informàtica i escola

Aquest article va aparèixer al diari El 9 Nou el proppassat 14 d'abril

Ningú no qüestiona ja que la informàtica i, en general, les anomenades TAC (tecnologies per a l’aprenentatge i el coneixement) que s’abeuren a les fonts de les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació) han de tenir cada cop més presència a l’escola del segle XXI. De fet, ja fa uns quants anys que formen part indestriable del paisatge educatiu català i cada cop hi estan més introduïdes arreu, encara que sigui, a vegades, amb una sabata i una espardenya.

Ningú no posa en dubte tampoc que el professorat hi ha d’estar familiaritzat de manera inevitable en més o menys mesura, però sense excepció, perquè aquell que no hi estigui corre el risc de quedar-se al marge de la didàctica i la pedagogia actuals i, sobretot, d’una població jove que ha nascut amb una pantalla enganxada al nas i que, segons es podria desprendre d’una observació superficial, sembla que tingui una facilitat innata per a entendre’s amb les màquines electròniques; en general, molta més, per cert, que no pas els seus professors.

De fet, però, el que succeeix no és ben bé que els joves tinguin més capacitat per a comprendre el funcionament dels recursos tecnològics i per a servir-se’n, sinó que, si em permeteu l’expressió, és que no els ha calgut ser reformatats. Efectivament, no és que els qui ja tenim una edat siguem uns negats en l’ús de tots aquests ginys, sinó que hem hagut de tornar a aprendre a fer les coses d’una manera determinada quan ja les sabíem fer d’una altra de molt diferent i, per tant, hem hagut de desaprendre i tornar a començar de bell nou. Dues feines, doncs. I, a més, naturalment, les petges que ens ha deixat el primer aprenentatge no són fàcils d’esborrar i, en la nova pràctica, apareixen tics i vicis heretats del costum que ara cal abandonar i que interfereixen i dificulten l’assumpció de les noves praxis. Com passa quan aprenem una segona llengua, posem per cas: la materna s’aprèn perfectament i sense gaire esforç i se n’obté una competència impecable, però en la segona, assolida quan la persona ja no és un terreny verge en aquest camp, solen emergir trets de la primera que traeixen el nou parlant, com ara una pronúncia defectuosa o una morfosintaxi influenciada per la pròpia, que el fan incapaç d’arribar a dominar-la amb el mateix grau de competència. Aquesta és la veritable diferència, a parer meu, i la raó per la qual els joves semblen tenir menys problemes amb la informàtica i les tecnologies que se’n deriven. No pas per cap capacitat innata ni per una suposada malaptesa congènita dels usuaris de més edat.

Tot i això, quan un nen fa servir un processador de textos que ha après a utilitzar de manera intuïtiva, s’hi observen moltes deficiències, com ara l’ús de la barra d’espai per a centrar el text o per a sagnar-lo, que no utilitza els recursos que existeixen per a justificar-lo, per a desfer accions o traslladar fragments i, en definitiva, que menysté, entre altres coses, els elements d’ortotipografia (paginació, cos de lletra, encapçalament, peu, tabuladors, vinyetes, sagnia automàtica, etc.). És a dir que infrautilitza el processador i el fa servir gairebé com una màquina d’escriure de les d’abans. I, tanmateix, la seva capacitat per a assumir com a normals tots aquests recursos si algú els hi mostra és extraordinària.

Els processadors de textos són programes sofisticats que ofereixen prestacions lingüístiques que poden ser molt útils a l’escola, com ara els verificadors d’ortografia, que ben utilitzats, poden esdevenir un element que redundi en la millora d’aquesta disciplina, un inestimable col·laborador que pot fer als joves menys feixuga la tasca de consultar el diccionari. I tot això no ens ha pas de fer por. És un recurs que està al servei dels usuaris i no hi ha cap raó per a renunciar-hi. Ara bé, el docent ha de saber com utilitzar-lo perquè no tingui un efecte contrari al desitjat. Tinguem en compte que, si l’ús del verificador no es controla d’alguna manera, efectivament, pot actuar com a inhibidor de l’aprenentatge de l’ortografia. Tanmateix, com a docents, no podem tancar els ulls i fer com si els correctors no existissin, i tampoc no podem prohibir-los. Només ens queda, doncs, una possibilitat, que consisteix, evidentment, a capitalitzar-los controlant l’ús que en fan els nens i, sobretot, fer servir la imaginació per tal que esdevinguin eines al servei de l’aprenentatge de l’ortografia.

D’altra banda, escriure amb un processador de textos, a diferència de fer-ho directament damunt del paper, ofereix al nen unes possibilitats molt llamineres a l’hora de redactar, ja que pot rectificar-lo còmodament tantes vegades com vulgui sense haver de repetir tot el text. Per això, és peremptori que, ja que les noves tecnologies han arribat a la nostra societat per a quedar-s’hi, s’incloguin definitivament dins les propostes curriculars dels centres docents —i, molt especialment, el tractament de textos— com una manera habitual d’enfrontar-se a l’escriptura. Pagaria la pena, doncs, que es tingués tot això en compte tant en la formació inicial com en la formació permanent dels docents i que el Departament d’Ensenyament s’ho plantegés seriosament a l’hora de proposar els mínims curriculars de les etapes educatives obligatòries.