M'obres la porta?

15 de gener de 1939: El llegat de Robert Capa

Zoom

“Va ser a Espanya on la meva generació va aprendre que es pot tenir la raó i ser derrotat , que la força pot destruir l’ànima i que a vegades el coratge no obté cap mena de recompensa”

Albert Camus

Les primeres vegades que vaig sentir a parlar de la Guerra Civil va ser de la mà de la meva àvia, una dona que aleshores tenia vint anys, vivia a pagès, tenia un enamorat que va haver de marxar al front i dos cosins que mai van tornar. Una història com la de tantes dones de l’època , que va explicar-nos als néts fins a la sacietat , intentant inocular-nos un esperit pacifista. Ho va aconseguir sobradament. La captivadora manera de contar les seves històries podia transportar-nos als escenaris de la guerra, tot saltant-nos la barrera del temps i revivint la duresa del conflicte. Ella ja no hi és però la imatge que em vaig fer de la Guerra Civil ha quedat condicionada al seu relat, tan subjectiu i tan parcial com el de cadascú que la va viure i tan comú alhora pel que fa a l’horror viscut.

Aquesta setmana , aquest record m'ha tornat a la memòria de manera nítida en veure el magnífic reportatge del programa Sense Ficció, “El món on volíem viure”, dirigit per Oriol Querolidedicat a les fotografies que Robert Capa va fer el 15 de gener de 1939 a la Nacional 340 entre Tarragona i Barcelona, quan milers de persones iniciaven el seu dramàtic èxode cap a l’exili amb l’entrada de les tropes franquistes a Catalunya. Un espai geogràfic que és el mateix des d’on jo escoltava les històries de la guerra.

La Palmira, que era la meva àvia, m’havia descrit moltes vegades com havia viscut l’arribada de l’exèrcit franquista. No et pots imaginar la quantitat de persones que vèiem passar i els avions darrera llançant-los bombes sense tocar-los , deia ella. Confesso que he somniat moltes vegades aquest malson que tan bé va captar la càmera i l’ull del fotògraf Robert Capa.

L’Oriol i el Carles Querol van seguir el fil de les seves fotografies i això els va dur fins a l’International Center of photography de Nova York, on es guarden els negatius i còpies d’aquestes imatges d’alt valor testimonial. Les fotografies han donat lloc al reportatge gràcies al qual hem pogut conèixer el detall d’aquell quinze de gener de 1939 , i hem pogut posar noms i cares als protagonistes que mai haurien volgut ser-ho en aquelles circumstàncies.

No sé de quina pasta han d’estar fets els fotògrafs de guerra, a mi se m’escapa, però sí que sé que sense ells, les veritables víctimes de les guerres, les víctimes anònimes i innocents no haurien existit en la memòria col.lectiva i més dins el context de la dictadura franquista que va despreciar-los en totes les seves formes possibles. “L’amor és l’amor i la guerra és la guerra” diu en aquest reportatge Peter Van Agtmael, fotògraf de guerra de l’agència Magnum, acostumat a veure’n moltes i sobretot a captar-ne l’essència comú en totes elles: Destrucció, dolor, desolació, desesperació i mort.

Aquestes paraules traduïdes en imatges són el compendi del reportatge de Capa, són l’essència de la guerra. Entenc que si té algun sentit captar aquesta essència i deixar-ne testimoni , ha de ser el de despertar la mínima empatia vers la gent que la va patir i canviar el pas de les inèrcies que hi condueixen. Em resisteixo a creure que siguin inevitables i consubstancials a la mateixa persona. No vull creure’m que en tant que podem generar amor, també podem generar guerres. Com a éssers relacionals aspirem a altres expressions de la manera de resoldre els conflictes, de la nostra manera de ser.

Hem de considerar normal i inevitable la indefensió amb la que han d’afrontar la guerra la població civil? Hem de considerar inevitable i normal el desplaçament dels refugiats innocents sense cap condició de vida digne i després de perdre ho tot? La càmera de Robert Capa sembla respondre’s a aquests interrogants com ho segueixen fent els reporters de guerra actuals. La guerra en aquest sentit, com diu Gervasio Sánchez , no ha canviat amb els anys.

Aquest reportatge de factura impecable té un ritme que sembla voler respectar el dolor dels refugiats i superposa les imatges de fa setanta cinc anys amb els espais geogràfics actuals, un recurs visual que té el poder d’apropar-nos amb força als nostres avantpassats. El vespre que vam veure “El món on volíem viure” vam conèixer l’Aroma, aquella nena sobre el carro que marxava amb l’àvia i un tiet. Per primer cop vam saber de la seva vida posterior, un fet molt poc freqüent perquè de la resta dels refugiats no hem sabut gairebé res més de la seva sort. Em fixava en aquella dona embogida que donava tombs al seu carro bombardejat o en la mirada angoixada de les mares amb criatures que no sabien si podrien assegurar la seva supervivència. Persones grans caminant en silenci i dignitat, perquè cap exèrcit la pot arravatar. I aquell calçat, espardenyes de set vetes a tot estirar, per fer el camí cap a l’exili en ple mes de gener...

Un preu molt alt el que van pagar tots els exiliats d’aquella guerra, com ho és el que es paga en qualsevol guerra. Aquella guerra va ser la seva guerra però és també la nostra. Del seu llegat i del silenci forçós després imposat, hem intentat reconstruir un país a recer de nous conflictes, però ens està costant superar els esquemes que hi van conduir. Arrastrem actituds inflexibles, de sordesa a les paraules de l’altre, de falta de reconeixement de la legitimitat de l’existència de l’altre i ara que avancem en la construcció d’una nova realitat de país, ens aniria molt bé no perdre de vista quines actituds van fer fracassar la convivència aleshores i van arrastrar a la població cap aquell desastre de dimensions tan enormes.

Gràcies Robert Capa i gràcies equip del “Món on volíem viure”per recordar-nos-ho.