Temps per educar

“La veritat és que probablement ningú al món sàpiga com solucionar els nostres problemes educatius. Admetre-ho és un pas important” .

Sridhar Rajagopalan, fundador d’Iniciatives Educatives a l’Índia , expert de Fundació de la INnovació Bankinter.

La vaig llegir i em va impactar per sincera i lúcida. Posar nom a un malestar és començar a guarir-lo. La frase dóna la possibilitat de situar-nos en un punt de sortida. I potser és el que necessitem. La idea em va connectar amb les múltiples situacions que vivim entre els que ens movem per aquest territori que anomenem educació. Us proposo de compartir una situació tipus per il.lustrar les principals contradiccions educatives actuals. Aquesta situació tipus té per protagonista un noi pre-adolescent amb dificultats acadèmiques des del final de la primària. Viu en un entorn preocupat pels seus estudis i rep suport extra en forma de classes de repàs fora del seu horari lectiu. Des del centre on estudia no comprenen què li passa: Els exàmens que fa són un autèntic desastre, mai mostra interès per sortir voluntàriament a fer exercicis ni fa treballs extres per millorar la nota. Si pot, s’escaqueja d’algun deure que per art de màgia s’oblida d’apuntar a l’agenda. A la classe, sobretot a les últimes hores la seva atenció és mínima, es distreu fàcilment i es belluga enmig del seu desordre. El seu professorat l’atén com pot, just el que permet fer-ho dins un grup de trenta alumnes . El seu professorat entén que se li estan donant facilitats perquè avanci però els resultats són minsos. Assumeixen que el noi ben poca cosa farà. Se senten decebuts dels pares, “no s’esforça, segur que sobreprotegeixen”... Internament han dictat sentència. Des de casa s’estudia i es fan els deures al seu costat, es revisa l’agenda , es valoren els petits èxits i es desesperen amb les males notes. Juguen a fer equilibris entre el càstig i el premi i miren de donar-li sentit al que està estudiant. Sovint se senten més mestres que pares del seu fill. A casa s’ha hagut d’ensenyar com estudiar, s’ha hagut de suplir allò que no ha vingut fet de l’aula i hi ha moments que se senten molt decebuts dels docents perquè se senten sols en aquella tasca que no consideren seva. “Però què carai fan a classe?”. Internament han dictat sentència. I el noi? El noi va a classe cada dia, sis hores de les quals en descansa mitja . Escolta com pot i sobretot apunta, copia, fa exercicis i memoritza. Li parlen de coses que no li desperten cap interès. El seu cap vol ser-hi però el seu cor és lluny. Les coses que el mouen no són allà dins. No vol decebre als seus adults, li han dit que estudiar és important i sap que sense estudis la crisi se’l cruspirà viu. Quan surt de classe l’esperen més hores de repàs i d’estudi. Se sent pressionat pels de casa i pels seus profes i quan arriben els exàmens s’enceta la perversa dinàmica: hores i més hores estudiant, bloqueig a l’hora de fer-los, ment en blanc i un resultat inequívoc. Poques vegades supera el cinc. Internament també ha dictat sentència i tira la tovallola. I és una llàstima: ningú li ha preguntat pels seus interessos que són molts, ningú li pregunta pel que ha après quan el bloqueig se n’ha anat, i ningú li demana què necessita per aprendre millor dins un sistema obligatori que ell percep caducat i que opera amb mecanismes més propis del segle XIX . Aquest cas tipus és un dels aspres que té l’entorn educatiu, però al seu voltant n’hi ha molts més i molt més desesperants per la impotència que provoquen, per com engreixen les llistes del mal anomenat fracàs escolar. Davant d’això, Sridhar Rajagopalan creu que el nostre deure és canviar aquesta situació tot fomentant una “ciència de l’aprenentatge”. Per ell seria un camp interdisciplinar amb elements de l’educació, la psicologia, les ciències cognitives, la informàtica, la intel.ligència artificial i les neurociències. Intentaria contestar a preguntes relacionades amb dificultats que tenen els estudiants i quines estratègies són útils per al bon aprenentatge. Rajagopalan aposta per l’aprenentatge personalitzat amb un pla d’estudis elemental troncal que contingui ensenyaments de llenguatge, matemàtiques i ciències, amb un accent marcat per la creativitat i les arts i amb aspectes nous com el pensament emprenedor. Juntament amb la part obligatòria proposa una part optativa en la que els estudiants elegirien estudiar allò que forma part dels seus interessos personals. Tot aquest plantejament seria possible a través de les noves tecnologies que segons ell permetrien aprendre de forma més eficient, amb el ritme i l’estil propis de cadascú. A mi em sembla una proposta lúcida i plausible. Potser ara ens cal donar-nos l’oportunitat de comprovar que l’educació i la ciència de l’aprenentatge són de veritat una prioritat de futur. Potser cal donar-nos temps per educar.