I la màquina de cafè traurà fum

Sí, ja ho sé, els mestres tenim moltes vacances, moltes més que qualsevol altre ciutadà que no formi part d'un vestigi monàrquic però això no ens fa immunes a patir síndrome post-vacacional, en patim com tothom, en silenci, o no. Dit això avui us vull parlar dels mestres que arriben nous a una escola pública un dia com avui. En molts dels casos han estat tot l'estiu esperant uns nomenaments incerts que potser els obligaran a canviar literalment de vida depenent del lloc on els toqui. Per tant, ja d'entrada hem de diferenciar entre els mestres que tenim la sort de tenir una plaça fixe i els que cada curs van voltant pel país descobrint per exemple que la xarxa de transport públic nacional t'obliga a tenir cotxe propi. Quan vaig començar i anava a nomenaments tocava anar a la delegació del carrer Casp de Barcelona amb un mapa sota el braç per comprovar on recoi queia tal poble. En l'era Internet i els nomenaments telemàtics m'imagino que ara una de les pestanyes del navegador obre el web del Departament, una altra el Google Maps i la tercera el Facebook per explicar on t'ha tocat. Els temps canvien però crec que la inspiració d'aire prèvia a obrir la porta a les 9 i presentar-te a un munt de desconeguts que seran companys teus al llarg del que dura un embaràs no pot canviar per moltes pissarres digitals i portàtils de deu polzades que entrin a l'escola; la incertesa i les preguntes que et fas fan que el primer dia sigui tan intens que quan arribes a casa no saps ni per on començar a explicar el dia. T'has fet una idea ràpida dels companys, has conegut la teva pararel·la, has conegut un edifici nou però demà no sabràs ni on és el lavabo i et sona que han dit que la màquina de cafè està espatllada des del curs passat.