La pitjor mare del món

Anna Manso

Les coses rares

Zoom

L’aprenentatge per imitació està molt bé com a teoria... o com a conte de ficció, o com a acudit, perquè a l’hora de la veritat m’ha procurat atacs de realitat monumentals. Esclar que no se’ls acudiria mai seguir-te en algunes coses si abans no te les haguessin vist fer a tu. Però això no és cap garantia del segon pas. Siguem sincers, tots aprenem per imitació el que pensem que ens convé, i en el que no ens convé (o no ens ve de gust) dissimulem i fem com si no hi hagués prou cobertura perquè el missatge ens arribi. I a casa meva ni això. Quan insisteixo en un tema que no els interessa gens ni mica em miren amb cara de resignació, esperant que se m’esgotin les bateries i calli. Saben que són les meves coses rares.

Les meves coses

En temes d’alimentació, per exemple, sóc l’única de casa que parla de productes com el tofu, el bròquil i les hamburgueses vegetals com a aliments. La resta de la família en parla com “d’aquelles coses rares de la mama”. I la frase l’acompanyen amb una ganyota de fàstic exactament igual que la que faig jo quan a la carnisseria em demanen si vull el fetge del conill. No, no he triomfat gens quan els he intentat colar la llet de civada en lloc de la vaca, i quan han detectat el meu engany m’han mirat ofesos i escandalitzats, com si hagués tractat d’enverinar-los.

No han servit de res els meus raonaments sobre les bondats de tastar gustos nous, de diversificar, de no estancar-nos només en la cosa làctica. Els menors d’edat a càrrec (MEC) han deixat molt clar que tot això són rareses de les meves i punt. Primera batalla perduda.

El mateix passa amb l’ordre. Entenguem-nos, estic parlant d’un ordre bàsic. Ja han quedat enrere aquells intents perfeccionistes que procuraven que casa meva pogués ser fotografiada per la Maison Marie Claire. Però quan els dic que els abrics i jaquetes, en lloc de quedar-se tirats per la sala rebedor que tenim, vagin dins l’armari dels abrics i jaquetes (que és a dos metres i mig de la porta d’entrada), bufen, mig fan cas i remuguen entre dents que els ha tocat una progenitora excèntrica. El mateix que passa quan insisteixo que els tovallons de roba siguin enrotllats i associats cada tovalló a una argolla.

Gustos

Però no tot són assumptes d’hàbits, és també una qüestió de gustos culturals. Ho diré públicament sense cap mena de vergonya: no aguanto els programes d’humor fets a base de retalls d’altres programes, de nates i pinyes, de declaracions absurdes de gent inculta (això últim em sembla indignant) o d’entrevistes a famosos obligats a fer l’idiota per promocionar el que sigui que estan promocionant. Però a casa en aquest assumpte estic en franca minoria, i quan en lloc de seure davant de la tele em veuen agafar Els germans Karamàzov estan convençuts que la seva progenitora no és d’aquest planeta.

Per no parlar de la meva semidimitida campanya en contra de les joguines bèl·liques (mama, que ja sabem que és tot mentida i que la guerra és dolenta). O de les ganes de sortir a la muntanya i pasturar, una proposta que massa vegades rep com a resposta un contundent: i per què?

Però si sóc sincera he d’admetre que tot plegat amaga una gran comunió espiritual; perquè seria massa fàcil dir que tenen una tendència torracollònica i oblidar que la seva progenitora, en aquest aspecte, s’endú el premi gros.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 16 de maig de 2015