Criatures 07/04/2014

Les coses clares

3 min

El mitjà dels menors d’edat que tinc a càrrec (MEC) escriu com vol que sigui la seva vida futura. El paper em revela una dada sorprenent. Ha detallat una llista farcida de cotxes cars, mansions fastuoses, piscines i luxe d’opereta. El consumisme no és cap novetat, vivim en una gran ciutat occidental en ple segle XXI. El que em crida l’atenció és una altra dada. Resulta que no haurà de fer-se el llit, ni rentar un plat, ni cuinar un cigró perquè estarà atès permanentment per criades. Criats no?, li pregunto. I la cara d’estupor davant la possibilitat que un senyor pugui exercir aquest digne ofici em deixa mig difunta. Aclariment Després d’uns quants mecaguntot i de repassar si per casualitat l’he tractat diferent que a la seva germana gran i descartar-ho, enceto l’arenga: cal que tingui clar que no hi ha oficis d’homes, ni de dones. Ell afirma que ja ho sap, però li refrego la llista de subtext masclista per la cara, mentre li recordo la figura del majordom de sèrie anglesa. I també que a casa té un pare que exerceix de criat tant com ho faig jo mateixa. I que ell mateix ja està fent pràctiques en tasques domèstiques, per molt que la mandra li col·lapsi les neurones. D’on ve, per tant, aquest rampell? Miraculosament crec que servidora ho ha fet prou bé. L’atac, per tant, és extern. És la realitat. No hi ha senyors que cobrin per fer feines domèstiques a les llars no aristocràtiques, només senyores. Els criats són un element minoritari. Tant que ni ell mateix en recordava l’existència. Crec, però, que mai més ho oblidarà. I tampoc que la seva progenitora, de passada, el va alliçonar a consciència sobre les enginyeres, les informàtiques i les científiques, i els mestres d’infantil, els infermers i els perruquers. Em prometo a mi mateixa que estaré alerta i que no en deixaré passar ni una. Però em trobo que el boicot a la normalització del que hauria de ser prové de nou d’un lloc inesperat. A la sortida de l’escola he de sentir estupefacta com altres mares lloen de manera entusiasta el pare dels MEC perquè fa el mateix que faig jo. Com puc explicar als tres MEC que la feina no té gènere i que l’hem de fer tots, si resulta que si jo rento plats no té mèrit, però si ho fa el seu progenitor té un exèrcit de fans? Així que em planto i de nou ho dic ben clar: noies, us esteu equivocant i no fotem cagarel·la. No em foten ni cas però jo em quedo descansada. El visitant Dies després tenim el goig d’acollir un amic del petit dels MEC. El nen observa la bicicleta del seu amfitrió, pintada d’un dubtós color morat, i exclama un “És de nenazas!” que em sulfura. El perforo amb la mirada mentre li aclareixo que a nosaltres la bicicleta ens agrada, i que no és de gaire bona educació anar dient que la bicicleta del nen que t’ha convidat és un cagarro cuit. I que a casa hi viuen nenes i dones, igual que a casa seva, igual que al planeta Terra, i que utilitzar la paraula nena per insultar, doncs que no. Deixo passar uns instants de silenci mentre insisteixo amb la mirada perforadora i el visitant, amb un fil de veu, respon que d’acord. La gran dels MEC em retreu que potser no calia l’esceneta. Li responc que tinc la prerrogativa de ser la pitjor mare del món, però que no és això. Cal deixar les coses clares i lluitar perquè ningú no ens arrabassi els drets. Ni un pobre nano de vuit anys que no sap ni què diu, ni un ministre de Justícia qualsevol que ho sap perfectament. Publicat al suplement Criatures. 8 de març de 2014.

stats