L'atac dels casals d'estiu mutants

Aquesta entrada, en teoria estressada, no ho és gens. M'he tancat vint minuts per fer una visualització relaxant (no penso dir què visualitzava, no penso dir-ho) per descarregar-me de la pressió del calendari. L'altra dia unes mares van provocar-me un atac d'angoixa en informar-me que només faltaven dues setmanes perquè es tanquessin les inscripcions a les colònies de la Generalitat. I que els casals de l'Ajuntament de Barcelona ja havien repartit número. Que si ja sabia si els nens anirien a les colònies de l'escola, o si havia vist les estades de dansa; si havia rebut la informació dels campus de futbol o si m'havia plantejat aquells d'iniciació a l'hípica. Vaig quedar-me blanca per passar a transparent fins a esdevenir etèria. Amb els mateixos quilos de sempre i la cel·lulitis de sempre, però invisible. A poc a poc vaig recobrar el color. I llavors, quan vaig baixar la guàrdia, pam. L'atac d'angoixa.

Vaig començar el setembre subornant amb un pernil el dependent de la llibreria perquè em subministrés d'una punyetera vegada el refotut llibre d'anglès pel mitjà i el quadern de matemàtiques per la gran. Vaig inundar twitter amb missatges per demanar on coi podia trobar un bicolor standler número 6 pel petit. Però els meus fills van entrar a l'escola amb tot el que se'ls demanava. La vora de la bata estava cosida amb cel·lo de doble cara, però ho vaig aconseguir. Era el moment d'iniciar la campanya per a la recerca d'escola o institut per a la gran, que el curs que ve ja estudiarà primer d'ESO. La cosa es va ajuntar amb l'estrès de les funcions de Nadal, de les llistes de Reis, decidir si anaven a casal o no... Al gener em va envair una falsa sensació de prova superada fins que vaig començar una tongada de reunions escolars, la culminació de la preinscripció de la gran i la planificació de la setmana blanca, que es va solapar amb la planificació de l'estiu. I quan pensava que tindria uns dies per respirar, l'ofensiva dels casals mutants d'estiu m'ha deixat amb el cor fet un rebrec.

Per sort la sessió de visualització m'ha deixat com nova (que no, que no penso dir què he visualitzat). Ara ja puc enfrontar-me a la decisió del lleure infantil pagat a preu d'or del mes de juliol. I a la presa de decisió de les extraescolars de l'any que ve, que s'han de decidir abans d'acabar el curs. Ah, i a la recerca d'un professor particular d'anglès que no em descapitalitzi i tres coses més que ara sóc incapaç de recordar, perquè, voleu que us digui, la visió era tan fantàstica, que me'n torno a visualitzar. Mmmm.

PREMI: Recordeu que la idea del premi La Pitjor Mare del Món encara és vigent. Busco candidats i candidates per al Premi d'Honor (per ara tenim a l'Elvira Lindo i al Carlos González) i al Premi de Deshonor (tenim a la Consellera Rigau, la mare del Caillou i els pare del Teo).