La pitjor mare del món

Anna Manso

Caos a les aules

Fa uns dies Antoni Dalmases, escriptor, m'enviava notícies de la publicació del seu llibre Caos a les aules (Angle Editorial). Vaig preguntar-li si creia que la salut mental de la pitjor mare del món de tres menors d'edat de 13, 11 i 7 anys en suportaria la lectura. L'Antoni, murri, va driblar la qüestió i només em va respondre que era un llibre escrit per quedar-se descansat, per riure's del mort i del qui el vetlla i per escapçar. Com que el que explica, allò que la Logse s'endugué, és el meu present i futur immediat, vaig obrir el llibre i en cosa d'hores l'havia enllestit. El text és hipnòtic, sarcàstic i encertadíssim quan ens revela què hi passa i per què hi passa, als centres d'educació secundària. Sobretot aquells de titularitat pública, que és on treballa l'Antoni. I, efectivament, els caps de molts alumnes, professors, famílies i autoritats hi queden convenientment retallats.

El malson

Aquella nit servidora va patir terribles malsons. Els dos grans dels menors d'edat que tinc a càrrec sofrien professors únicament preocupats pel llenguatge políticament correcte i eren captats per un grup de penyistes, adolescents que declaren obertament que no volen aprendre i que no foten ni brot. El mitjà vestia gorra de gairell, pantalons cagats i tres pírcings al llavi superior i em presentava una nota que informava que l'havien expulsat de classe per cinquena vegada. La gran es llevava dues hores abans per planxar-se els cabells, maquillar-se estil photoshop-popart i vestir-se de manera extremadament mínima. Tots dos se'n fotien del petit perquè llegia i ell acabava cremant els seus contes a la foguera de Sant Joan. I quan per televisió un polític il·luminat anunciava una nova i delirant reforma educativa, el despertador, pietós, va sonar.

Efectes secundaris

En llevar-me vaig ser conscient que el text de Dalmases havia traumatitzat la meva ànima sensible. Per sort, em vaig dir, a casa els menors d'edat que tinc a càrrec entren dins la categoria del que l'Antoni anomena estudiants . O això creia, perquè quan vaig descobrir el mitjà component cançons a ritme de reggaeton en lloc de preparar-se el dictat em vaig mosquejar. I quan la gran es disposava a sortir al gèlid exterior només amb una rebequeta i una samarreta de tirants, encara em vaig mosquejar més. Al petit, per si de cas, el vaig aïllar a la seva habitació envoltat de llibres i vaig prohibir als seus germans que l'empipessin. Durant una setmana els menors d'edat que tinc a càrrec van patir una mare estricta, perepunyetes i susceptible. Qualsevol petit detall em semblava un indici de desastre caòtic. Vivia terroritzada pensant que els fills em creixerien carallots, acrítics i ganduls. Dels professors no en puc dir res, són els que són (i he de dir que tampoc en tinc queixa), i de la Logse i els dirigents que la fan funcionar... En fi, són temes que superen les meves competències. Però els fills, ai, els fills em pertoquen! Fins que passats uns dies els dos grans em van agafar per banda i em van preguntar què coi em passava. Els ho vaig confessar. Les seves mirades d'incredulitat em van fer recuperar la consciència i els vaig veure tal com són: torracollons però bones persones. Tocanassos però responsables. I un punt carallots però només el que és just i imprescindible perquè la seva progenitora no perdi mai el títol honorífic de la pitjor mare del món. Un títol que em dóna dret a perdre la xaveta de tant en tant.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 2 de febrer de 2013.

ANTERIOR

Invisibles

SEGÜENT

Pantalles