Criatures 07/12/2015

Benvolguda Itzi

3 min

Ja saps que la teva progenitora i jo som molt amigues. Però que molt! Ella forma part d’un dels sants sanedrins que tinc constituïts que m’ajuden a riure i a viure. Sí, sí, aquells sopars i sortides que tanta enveja et produeixen a tu i a la meva menor d’edat a càrrec núm.1. I sí, sí, ja ho sé que saps que no pots venir, perquè una part fonamental de les trobades és desfogar-se de, per exemple, la nostra vida de progenitora. I fer-ho en presència dels propis menors d’edat a càrrec (MEC) no té cap gràcia, ni és elegant, ni tampoc convenient.

El llibre

La culpa d’aquesta carta la té un llibre sensacional, que m’he empassat d’un glop, La universitat de la vida, de Rob Riemen (Arcàdia). Cadascun dels dinou capítols és una entrevista amb una dona o un home savi de la cultura a nivell mundial. Tots ells fan un breu repàs de la seva biografia i expliquen què els ha ensenyat la vida. Mentre el llegia he gaudit com mai, rient, admirant-me, reflexionant, relacionant el que deia un amb el que deia l’altre, prenent notes... I l’altre dia, quan la teva mare i jo vam tornar a ser poc originals i vam parlar dels nostres MEC, vaig pensar que t’havia d’escriure.

Aprofita-ho

La teva mare em va recordar que has començat el primer curs d’humanitats i que estàs prou contenta. Quan m’ho va dir em vas fer molta enveja. Però que molta! Ja saps que és la carrera que m’hauria agradat fer. Però en aquell moment remot que em va tocar triar els estudis, la carrera d’humanitats no existia. I ara que s’ha creat, podria anar amb tu a classe, però no em ve gust estudiar, tal com ara podria fer-ho.

Durant els quatre dies que vaig dedicar a empassar-me el llibre de què et parlo, vaig haver de compaginar la lectura amb la vida professional i la de progenitora. La vida professional, mira, té una mica a veure amb el llibre. Però la de progenitora... He anat a reunions d’esplai (Ajuntament de Barcelona, districte de Gràcia, l’esplai Matinada Pòrtics necessita un local, l’assumpte clama al cel!), m’he enfrontat a la guerra mundial AC ( Adolescentis comunis ), he comprat al mercat, he cuinat, he recollit la cuina, he plegat roba, he estès roba, he posat rentadores (jo crec que a Prometeu el van obligar a fer-se càrrec de la roba i el menjar, en lloc d’aquell mite tan dramàtic i poètic de la roca, les cadenes, l’àguila i el fetge que reneix cada nou dia), he portat MECs a extraescolars, els he recollit, els he acompanyat al parc, he inventat estratègies fallides per recordar a qui pertoca que els llits estan per fer, m’he esgotat inventant noves estratègies fallides, he acompanyat fins a tres vegades al metge la MEC amb angines resistents...

Tu, en canvi, ara pots llegir i estudiar, estudiar i llegir. Llegir i estudiar més. I seguir estudiant i llegint. És el que et toca fer. No perdis l’oportunitat. I fes-ho amb passió perquè, coi, més endavant la feina, els MEC i el cicle diabòlic de la roba i el menjar farà que tot plegat et sigui una mica més difícil. No em malinterpretis. Sóc feliç exercint de progenitora, és el que vull fer. Però a tu la vida t’ha fet un regal, que és aquest temps sense més obligacions que els estudis. I només volia dir-te que l’aprofitis, perquè de sobte pot haver passat el temps sense que te n’hagis adonat i sense que n’hagis tret prou suc i t’exclamis: caguntot!

Ai, Itzi! Em fas molta enveja. Però jo també estic molt contenta per tu. T’estima (però que molt!).

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 24 d'octubre de 2015.

stats