Si no ho veig no ho crec

Que no manqui atenció a la primera infància! Si no ho veig no ho crec "A la teva terra –digué el petit príncep– els homes cultiven cinc mil roses en un mateix jardí i no troben el que cerquen… i podrien trobar-ho en una única rosa. Però els ulls estan cecs. És necessari buscar-ho al cor" Antoine de Saint-Exupéry Va ser diumenge tot passsejant. En una plaçeta i asseguts en un banc una parella amb el seu i - phone cadascú a la mà. Un nen de 4 anys voltant amb la seva bicicleta. - "Mira, mira que faig mare, mira, mira, que faig pare!"

I jo, atónita, contemplava l’escena: Uns pares que sense aixecar el cap continuaven sense fer cap gest d’aprovació o d’interès. Vaig quedar una bona estona esperant (a mi tampoc em miràven) i amb tota llibertat podía observar. No m’ho podía creure! Tan senzill que era dir un: “molt bé!”, per la gracieta del fill i escoltar-lo… era en un temps d’oci que sempre s’afavoreix la comunicación i un espai en el que es podia animar l’autoestima del fill… Una oportunitat perduda! Em sap greu perquè aquests mateixos pares quan el fill es faci gran es queixaran que no saben el que el seu fill té al cap. O els pot pasar com aquella mare que m’explicava que no podía tenir conversa amb el seu fill: “- Em fa por acostar-me al meu fill. Quan ho intento es posa tens i cerca alguna excusa per evitar-me o em diu amb mal to: “Una altra vegada..?” o “I ara què vols?”. El nostre diàleg s’ha convertit en preguntes meves i en breus respostes per part d’ell: “Com ha anat l’examen?”, “Recorda que dissabte t’esperen els avis a dinar” o “Aquesta nit sortirem amb el pare, t’he deixat el sopar fet a la nevera”. Sóc optimista quan d’això en dic “el nostre diàleg”. Ell respon amb monosíl·labs: “Fatal” (l’examen), “Sí” (dissabte amb els avis), “Bé” (sopar a la nevera)».

I jo –desprès de la meva trobada a la plaçeta amb pares “enganxats”- ja penso que no sempre són els fills els que no volen comunicar-se, penso que molta incomunicació es gesta a la primera infància quan els pares tenim el pensament en altres coses... A tots ens pot passar i ens passa..!

Una petita reflexió per pensar i per adonar-se que cal escoltar, aixecar la vista, somriure i fonamentalment recordar que sempre som a temps de rectificar i que la nostra vida consisteix en el:’”ara caic”, “ara m’aixeco”. Bona setmana!