Meravellats i embadalits

“Qui no posseeix el do de meravellar-se i entusiasmar-se és com si no tingués vida, els seus ulls estan tancats.” Albert Einsten

Meravellats i embadalits, els avis d’arreu del món contemplem el nadó! És la vida d’una persona que ha de viure i créixer amarada d’amor dels que l’envolten, per a tenir totes les garanties de desenvolupar-se harmònicament i de ser feliç. La contemplació és imprescindible per ser feliç; ens alleugereix l’esperit i dóna equilibri i serenitat personal. Anem tots plegats accelerats i ens convé aturar-nos ... i, quin motiu trobarem millor que el naixement d’un infant! L’experiència de ser avis ens fa tornar a sentir joves, perquè es renoven els ànims. I a part de la joventut de l’ànima, es renova la del cos; no cal fer-se cap tractament d’estètica – a no ser que sigui molt imprescindible - perquè aquesta alegria íntima que tenim els avis s’escampa per fora. És un privilegi seguir endavant i no mirar enrere. Molts i moltes recuperem l’optimisme, somriem més i difonem la bona nova d’un naixement a tots els vents. L’edat cronològica és la que té el nostre cos, la mental depèn dels nostres objectius. Es pot ser vell no essent-ho, si hom pensa: “el millor és jubilar-me per no treballar ni fer res més”. Sortosament es pot ser jove essent gran, si s’està disposat a seguir aprofitant que ja no s’ha d’anar amb el mateix ritme de l’època laboral i es poden fer amb més calma les afeccions que teníem arraconades i aquestes, perquè no compaginar-les amb les de fer d’avis? Em deia una mare jove de tres fills: “M’alegra veure que la meva mare, que sempre ha estat molt ocupada, li hagi sortit d’ella el dedicar un dia a la setmana per fer d’àvia. Ho he agraït molt, sempre ha estat una dona molt activa i amb una alegria contagiosa, aportarà molt a la nostra llar. Té prou idees perquè els meus fills s’ho passin molt bé amb el que els hi ofereix, no la vull de “cangur”, la vull d’”àvia”. Cada avi o àvia animem-nosa dedicar temps a fer d’avis i serem més contemplatius.