Ja res no serà com abans. Cal adaptar-se.

Ja res serà com abans...

A la vida ens succeeix com quan anem al dentista: sempre pensem que arribarà el moment dolent i, mentre ho pensem, ja ha passat. Bismarck La vida és canvi i el canvi és vida i el dinamisme està present en qualsevol de les nostres cases, on hi ha persones ben diferents que, lògicament, canvien; no vivim en un museu amb peces quietes i ordenades. És el puzzle de la convivència.

Tot plegat ens sorprèn la conducta del nostre fill: li parlem i fa com si sentís ploure; li demanem un favor i ens contesta que ho farà després; li diem que deixi la porta oberta de l’habitació i la tanca als nostres nassos i, per postres, ha adquirit el do de la transformació: passa, en pocs segons, de ser un personatge optimista i eufòric (amb desig de menjar-se el món) a ser una criatura dèbil, insegura, melangiosa i trista. Ens vénen al cap les paraules d’aquell conegut que ens havia «avisat» i no li havíem fet cas: «Ja veuràs ja, quan el teu fill sigui adolescent!». O aquells rumors sobre els adolescents: «Són temibles». O aquells altres que pregonaven: «És impossible entendre-s’hi». Malauradament també ens ve a la memòria aquell programa de televisió en el qual uns adolescents deien que els seus pares no es podien ni imaginar el que passava a la discoteca o recordem amb angoixa aquell altre grup que se sincerava dient que tenien més confiança en els amics que en els seus pares. I pensar que un dia emocionant i inoblidable vam portar al món els fills... Hem comprès que ja res no serà com abans i que hem de canviar d’actitud. Tot i que ens queda el consol del que hem viscut en l’etapa infantil del fill, amb aquella tendresa inoblidable.

El nostre fill creix i creix; està desconegut. Ha canviat físicament –s’ha fet adult– i, psicològicament,ho comencem a notar pel descontrol de les seves emocions. Però no ens hem d’amoïnar: ja encaixarà tot el trencaclosques. Els pares no abandonarem ni acabarem cap procés fins que el fill no l’hagi acabat. Cal deixar que es prengui el temps que necessiti i ens adaptarem a aquesta nova situació amb serenitat, sense deixar-lo aparcat o sol a mig camí, malgrat els desànims o les angúnies que sovintejaran per ambdues bandes. Nosaltres som els adults. Haurem de canviar de xip i adaptar-nos als canvis! Aquesta adaptació als canvis contribuirà a l’equilibri del desenvolupament de la seva personalitat, una personalitat que s’haurà d’anar forjant amb el que en podríem dir el paradigma per solucionar els daltabaixos que sorgiran en l’adolescència: la comunicació confiada amb els pares.

De daltabaixos n’hi haurà, que ningú no cregui que quedarà indemne d’alguna sortida de nit que s’allarga fins a la matinada o d’un arribar begut o d’una fumada de marihuana. L’adolescent perfecte no existeix i caldrà que aprofiti les seves equivocacions per aprendre i no tornar-hi. Hem de recordar la dita:«Ningú escarmenta en el cap d’un altre». Fins ara ens hem relacionat amb els fills amb falda, petons, abraçades, creació d’hàbits i quatre regles de joc, alhora que ens hem anat emocionant pels seus progressos. A l’adolescència es necessita més calma, comprensió i anar de costat del adolescent amb paciència, constància i bon humor i el mateix afecte que quan era una criatura.