Encaixar les joguines (II)

Encaixar bé les joguines al trencaclosques “Qui entri a casa vostra que us admiri a vosaltres abans que als vostres mobles.” Sèneca “És necessari aprendre el que necessitem i no únicament el que volem.” Paulo Coelho Us deixo una imatge que ens animi a fer el trencacloques d’aquests dies de joguines i de compres. Compres ben pensades i no compres compulsives. (Records II) Actualment hi ha infants que reben Pare Noel i Reis. Els meus germans i jo, a casa dels pares, fèiem el tió el dia de Nadal, però es donava més importància a la preparació d’escalfar-lo bé, de cantar i de picar que a les llaminadures que estaven amagades. En fi, avui és tot plegat una mena de dispersió per les criatures amb tanta joguina que no valoren gaire bé res. De tant en tant han de veure la pel•lícula Toy Story amb un avi assegut al seu costat per comprendre la vàlua d’una joguina. La veritat és que quan més coses es tenen un sembla més feliç. Només ho sembla! De moment es té una satisfacció transitòria per després tornar a potenciar aquell buit personal que omplim amb una altra gratificació material. Quan els valors materials es transformen en prioritats les necessitats bàsiques afectives podrien no cobrir-se satisfactòriament. El que és realment fonamental és omplir-se de la visió de coses boniques, voler obsequis que no siguin tangibles, estimar-se en família, retrobar-se amb amics i parlar de records i altres fets que un viu i viurà i que ens ajuden a trobar la felicitat. Si he fet aquesta petita reflexió és perquè sembla que els avis juguem un paper important. No podem ser malgastadors amb la mainada. És una protesta general de molts pares –m’ho han dit molts que he conegut a escoles– que no volen que comprem joguines als nens i no s’atreveixen a dir-nos-ho. Fins i tot afirmen que no podem cercar l’afecte dels néts ni de les nétes amb joguines i obsequis. Sempre aprenc dels comentaris que em fan els pares joves, i els ho agraeixo. Si quan entres a casa dels fills els petits pregunten: “què em portes?”; s’ha de respondre amb alegria: “el millor obsequi que reps és que l’àvia o l’avi et vingui a veure”. I petons, abraçades i exclamacions són el millor obsequi que podem fer. Us explicaré una anècdota personal. Al començament de ser àvia només pensava quin obsequi agradaria als meus néts. Si per a mi em dolia fer una despesa, per als néts no tenia cap remordiment en comprar i de perdre el temps badant per veure què els aniria millor de roba o de joguines. Durant dos o tres anys, sempre que anava a casa dels meus fills, que viuen a fora de Barcelona, amb bosses plenes per a tots. La primera vegada que els vaig fer asseure a tots al sofà, i els anava donant paquets, van riure molt i jo estava molt trasbalsada; la segona vaig notar una mirada especial per part dels pares, i a la tercera ja vaig intuir que el matrimoni estava una mica amoïnat –els néts contents, és clar! A la quarta ja em va dir el meu fill que no ho fes més. Li vaig agrair molt que m’ho digués. Jo els estava deseducant; feia que els meus néts associessin l’arribada dels avis amb els regals. Durant dos anys seguits els meus nets van seguir preguntant: “què ens regales?”. Ara ja no ho fan! Saben que els avis fan un esforç per anar a passar uns dies amb ells a Saragossa–, saben que els estimem molt, i crec que ara ells ens estimen més per qui som, avis normals i corrents, que pels obsequis. De tota manera, els pares que em llegiu procurem que en aquestes festes de Nadal i de Reis no hi falti cap joguina a les nostres llars. Sabem tots que el joc és un element fonamental per l’educació dels fills i no oblidem dir als avis el que necessitem com tampoc podem oblidar-nos d’aquelles criatures que no reben res i als que nosaltres podem ajudar. Estimar i ser estimats és el quid de la felicitat... Una felicitat que és realment l’esperit de Nadal.