El vell ametller florit

Ja el tenim aquí. Ha florit de nou, el vell ametller de davant de ca les burres. I al sol baix del matí, abans d’anar a classe, les flors brillen a contrallum i contrasten amb la foscor de les pinedes i els sembrats encara nus del rerefons. I la neu que tant hem esperat aquests dies i que se’ns ha resistit, sembla cobrir ara l’esquelet negre del brancatge. No sé quin poema o conte o rima els va explicar, la mestra de P3, a classe. Però el cas és que tenim la nostra filla obsessionada amb el concepte “ametller florit” (que en el seu parlar ha patit diverses metamorfosis, ha passat per diverses fases: armiller, amiller, armetller...). I ara està encantada, amb aquest de tant imponent i esponerós. No en queden gaires, d’ametllers, al poble. Aquest d’aquí i un altre de ben alt i sinuós, com japonès, rere el pati de casa, són els dos supervivents més altius. Són com un miracle: arbres pobres, de marge de secà, han sobreviscut dotzenes de desbrossades despietades i focs de vores de camp, deixadeses vàries, eixuts estivals, hiverns crus i la desídia de tots aquests anys en què crèiem ser rics. Jo crec que no trigarà el dia en què tornem a valorar arbres com aquest. La mainada tornarà a saber que fan ametlles, i a collir-ne, a enfilar-se tronc amunt, a fer-se’ls seus. I amb aquesta estètica florida hivernal, el vell ametller ens recordarà que tot pot tornar a florir, impolut com la primera primavera, fins i tot un brancatge fosc i adormit després de llargues sequeres i freds intensos. Començo a estar primaveral jo mateix, em temo... Però és que, si no ens estovem ni amb un ametller florit, què ens queda?