Una serp d'estar per casa...

Els més fidels lectors del blog potser recordareu un post tardorenc en què lloava les grandeses de la fullaraca. Han passat els mesos i sota el munt de matèria vegetal mig descomposada, calentona i humida, s’hi ha fet un brou animal multiforme: porquets de Sant Antoni (aquells petits crustacis terrestres que quan els molestes es tanquen com una esfera cuirassada), tisoretes, caragols, cucs diversos, caragols, llimacs, granotetes menudes i més. Des de fa unes setmanes, sempre que aixequem el munt de palla –i mirem de no fer-ho massa sovint per no destorbar massa el personal, del palling (com del pedring) ja sabeu que no se’n pot abusar-, hi trobem un fantàstic vidriol.

Els vidriols són uns animalons sensacionals, a mig camí entre la serp i la sargantana. De fet són sargantanes sense potes, amb la mateixa docilitat que aquestes però esveltes i lluents com una serp, sense ser tan esmunyedisses. Fan de bon manipular per les criatures perquè són lents i inofensius, però tampoc d’això se’n pot abusar, perquè els vidriols són trencadissos –d’aquí els ve el nom-. Si se senten amenaçats no triguen gaire a desfer-se de la cua –com les sargantanes, de fet-. El que viu al nostre jardí deu haver tingut alguna topada, perquè te la cua trencada de fa temps, arrodonida a l’extrem, i fa poc més d’un pam de llargària. El nostre fill gran ja sap on és i de tant en tant li fem visita i de seguida el deixem estar. Això sí: com passa sempre –o gairebé- amb els animalons salvatges, quan hi vas tu sol hi són, i quan els vols fer veure a algú altre et fallen. L’altre dia va venir un amiguet de ciutat i vam voler fardar de vidriol: vam aixecar la palla amb gran expectació i ens vam quedar amb un pam de nas. Bestioletes petites totes les que vulguis, però del vidriol, ni rastre. Els dies de pluja i l’escalfor primaveral el devien animar a deixar-nos i córrer món. Sense avisar ni donar-nos les gràcies. Coses de llogaters de sang freda...