El principi de la fi, o la fi del principi

Aquesta foto del nostre fill gran saltant la porta del tancat de les burres té per mi un significat especial. Estètica a part. La vaig fer un parell de vespres abans que parís la nostra burra Menta. Aquells dies, en la nostra ignorància en el camp de l'obstetrícia asina, no sabíem interpretar els signes evidents d'un part inminent: la panxa ja molt baixa, el braguer força inflat, un nerviosisme especialment acusat. És potser la darrera foto de la nostra burra catalana amb la seva primera cria encara a dins del ventre. La foto, burres a banda, recull un dels primers dies en què el nostre fill ha gosat -i li hem permès- grimpar la tanca que separa el nostre bestiar del món, i els nostres nens del nostre bestiar. La frontera que fins ara sabíem que, si estava tancada, impediria als equins escapar-se; però també, i sobretot, barraria el pas incontrolat dels nostres fills a l'interior del recinte, amb els perills inherents de tenir dos nens de menys de cinc anys entre dos animals que sumen més de cinc-cents quilos. Ara, però, tot ha començat a canviar. Ja no hi ha barrera física que separi el nostre fill gran dels riscos quadrúpeds. Ara només la seva pròpia responsabilitat, o l'autoritat -si no la convicció, o el poder de persuació, o digueu-ne com volgueu- de nosaltres els pares, poden impedir que el nen s'endinsi en un territori potencialment perillós. Ha començat la tensió real del viure, ara es verificarà si els llaços intangibles teixits entre pares i fill resisteixen la vigència minvant de molts límits físics. Ja no valen trucs i barreres, ara entra en joc la confiança: saber que tot i que pot fer-ho, el teu fill no saltarà la tanca. I confiar que, si la salta tot sol, podrà gestionar de forma autònoma els riscos que trobi més enllà. Es comença saltant la tanca de les burres, després es creua el carrer en solitari, es torna d'escola sense els pares, es demana de poder arribar després de sopar, fins que ve el dia que te'l trobes a les fotos dels diaris, tallant una avinguda, indignat. És el principi de la fi de la innocència i la simplicitat, de la paternitat absorvent però fàcil dels primers anys. O la fi del principi d'aquesta aventura que és ser pare, la fi d'aquells anys en que "te'ls menjaries", per anar-te acostant mica en mica al dia aquell en què, diuen, et sabrà greu no haver-te'ls menjat.