Una hivernació en imatges

Com si fos un ós del Pirineu, aquest meu blog viu períodes de llarga hivernació. Tres mesos muts, acumulem avui. Per entendre’ns: haurem passat directament dels cama-grocs als espàrrecs. Noranta dies sense notícia escrita d’uns altres animals que no han deixat de viure i de morir, en aquest temps. Com en hivernacions –i estivacions- anteriors, recorro a una bateria d’imatges per mirar de sintetitzar petites històries que ja no m’arrencaran les mil paraules. Tan sols un breu resum del que ha quedat per explicar... Pintades que s’ensumen el seu futur com a àpat de cap d’any; la ferradura pel peu malalt del nostre ruc Obac (de les mans curtides d’en Pepe, un grandíssim ferrador!); un safari ornitològic iniciàtic; un teixó coix i una guilla amb sarna; uns senglars que ens destrossen l’hort; mallerengues blaves a tocar dels dits; l’última tarda d’un parell de porcs o la posta de sol rere les orelles dels nostres rucs... La nostra primera matança (mereix el punt i apart), i la darrera dels nostres porcs –és clar...-: mai havíem après tantes coses noves en un cap de setmana! Ni mai un cap de setmana havia estat tan llarg! (d’això potser sí, que n’acabo fent un post...) Llums de tarda entre fulles de cols i enciams, overbooking d’ocells als Aiguamolls empordanesos, escultures amb forma de griva, converses amb burros, festival de caderneres, dolços fonolls de mal arrencar –amb fullam llaminadura per paladars d’ase-, embotits de traçabilitat contrastada, ocells que ens volen de les mans... I la Pepa, la nostra cabra, que per sort segueix sent la Pepa. Us ho explico al proper post: prometo que serà abans no arribi el temps de les cireres...