Criatures 28/09/2012

Pernil 2

3 min

No sabia ben bé com reprendre el fil de l'aventura que il·lustra la foto, que va començar a finals de juliol, quan el blog estava inmers en plena -i llarga- estivació. Així que recupero una anècdota d'infantesa d'un amic meu, ben tonta, d'aquelles que t'explica vint anys després i quan ja n'han passat deu més, encara rius. Tots hem tingut confusions amb paraules o expressions que quan érem criatures vam copçar malament d'entrada i que no vam acabar de desllorigar fins ja força crescudets. I aquest meu amic, de petit, va entendre que hi havia dues menes de pernil: el pernil salat (el bo, el gustós, el de categoria), i un pernil menys saborós, de segona classe, al que tothom anomenava, a oïda seva, "pernil 2". No dolç, dos. Ben mirat, el pernil dolç tampoc és dolç. I tampoc ajuda gaire a identificar-lo la denominació en espanyol: sempre he sentit curiositat per viatjar a York (a "Yor", que diria en Rajoy) per saber si el pernil que fan allà és, en efecte, pernil dos. El cas és que el meu amic va arrossegar la confusió sense saber-ho (i sense adonar-se'n el seu entorn) durant uns quants anys. Fins que un dia, ja adolescent, anant a comprar embotit, li va dir al carnisser, segur de si mateix, sense ombra de dubte: "vull cent grams de pernil 2", fent així, com una "V" amb els dits. Memorable. No sé ben bé a què ve aquesta anècdota. Però m'ha vingut al cap quan he recuperat la foto que il·lustra el post d'avui. És de dos mesos enrere, del dia de l'arribada d'en Pernil, un dels dos porcs que hem començat a criar aquest estiu, per convertir-los, ja us ho podeu imaginar, en el que el seu nom indica. L'altre l'hem anomenat Botifarra -o Fuet, o Xorisso, segons qui l'hi digui i segons el dia-. La qüestió és donar-los noms que no ens facin oblidar el seu fatal destí i que impedeixin establir-hi un vincle emocional excessiu. Havíem pensat en Sílvio i Mariano, però a part d'una mica bèstia, ni les bèsties ni els polítics s'ho mereixien del tot (pobres porcs!). També ens havíem plantejat "Pernil 1" i "Pernil 2", o simplement "Un" i "Dos". Nom a banda, el que està clar és que hem passat, amb això, al nivell Premium del neoruralisme. Una cosa és menar un hort o tenir quatre gallines; l'altra és llençar-se a criar un parell de porcs -i matar-los. Una aventura que compartim amb uns altres pares amics de l'escola, tan rurbans i fins i tot més somiatruites (o somiapernils) que nosaltres. De fet els animals els hem instal·lat al seu mas, on fan una vida orgànica -parlo dels porcs- que seria l'enveja de qualsevol porc català mig, d'aquests que mai palpen el fang, el sol o el cel en tota la seva vida.

L'aventura promet, i creix. I la vivim amb la complicitat de veïns ramaders amb experiència i dels nostres nens, que van aprenent de primera mà això de la traçabilitat del menjar que mengen -o menjaran. La discussió, ara com ara, és si en farem més o menys botifarres, sobrassades o fins i tot, algun pernil dos. Ja miraré d'anar engreixant la crònica en propers posts.

stats