Criatures 25/04/2012

“Mira què he trobat al mig de la carretera. Quina ràbia”.

2 min

Vet aquí el missatge i la foto que un veí, amic de la família i els altres animals, em va enviar ahir dilluns mateix. Precisament ell, còmplice de martingales faunístiques, que simpatitzava més amb el dimoniet que em deia de quedar-me el poll de gamarús... El pobre ocell atropellat era ben bé a l’entrada del poble. Quina ràbia, sí! Semblava que es complia fil per randa la versió més agra del guió de la història del “nostre” poll de gamarús. Si l’hagués fet meu del tot, ara no seria sobre l’asfalt! L’ocell mort, però, un rapinyaire nocturn (un “mussol”, parlant genèricament), no era el poll de gamarús. El nostre, hem de suposar, és viu encara. La víctima era un exemplar adult de mussol comú, d’aquests més petitons, cara-rodons, que s’aturen sobre els pals de la llum i fan un “meuec!” agut, de nits, com un miolar de gat escaldat. Aquesta nit, de fet, al poble, ja no l’he sentit. I és molt probable que demà al matí, si vaig a veure les burres ben d’hora, ja no surti aquell mussol que feia vida sobre el teulat del cobert on dormen, a quatre passes de l’escenari de l’atropellament mortal. En algun niu –ara crien- hi deu haver uns ous de mussol freds i ja perduts, o uns polls passant gana. O una femella covant que no s’explica perquè el seu mascle no li duu sopar, avui. Ja ho sé, que els mussols –i tants d’altres animals- no són, ni de lluny, les víctimes més greus i importants de les nostres carreteres. Les seves no es poden ni comparar amb les tragèdies humanes. Però hi ha alguna cosa en la colateralitat despreocupada amb què vivim aquestes morts, tan futils i innecessàries, tan innocents, que em fa ràbia, encara que no sigui el "meu" gamarús. Potser, si algun dia tots plegats considerem “nostres” –companys, no possessions- els gamarussos i els mussols, viurem i deixarem viure a un altre ritme, més pausat, més lent, més conscient, més sensible. Millor.

stats