Gripaus i llimacs contra la por a la nit

Des de fa uns dies la nostra filla gran -gran respecte a la petita, perquè només té quatre anys- ha recuperat, de no sé on que la tenia oblidada, la por a la nit. Li agafa de cop, a qualsevol hora del dia, se t'acosta amb cara moixa i et diu, fluixet: "tinc por de la nit". No ens sap dir per què, però l'hi té. Ahir havent sopat li va venir el neguit una altra vegada, amb especial intensitat. Jo encara havia d'anar a tancar les gallines, que aquestes sí que tenen motius per tenir por a la fosca: fa quinze dies una guineu se'ns va menjar quinze guatlles no-prou-ben-tancades en una sola nit, i des d'aleshores ençà cada vespre em toca tancar-bé-del-tot l'aviram de casa. I no trobo mai el temps d'enllestir un tancament automàtic... però això ja ho explicaré en un altre post. El cas és que, aprofitant l'avinentesa i amb intenció de provar d'ajudar-la a véncer la por mirant la nit a la cara, vaig calçar els nens amb botes i amb una jaqueta sobre el pijama i em van acompanyar cap al galliner. Són cinc minuts, des de casa; els primers dos els vam fer a la llum dels fanals del poble, i amb el so de fons d'un gamarús, que cantava des de l'obaga del bosc que abraça el poble per ponent. Por? Ben poca.

Els altres tres minuts, a través del prat de pastura de les burres, fins a l'hort, ja fora del casc urbà, els vam fer en la foscor absoluta, sense llanterna, lluna ni fanals. Teràpia de xoc. Ben agafadets de la mà, això sí. Arribant a les primeres tomateres, el germà gran, que començo a pensar que té ulls de mussol, va dir que havia vist un ratolí. Impossible! Engeguem els llums d'emergència -el mòbil- mirant de no trucar ningú per accident i... en efecte, alguna cosa s'esmuny hort endins. Un fantàstic gripau corredor, que fa honor al seu nom! Finalment l'agafem, xalem i el fotografiem, i seguim cap al galliner. Sssshhhhhsshshh!!! El xiscle de l'òliba que viu al paller de sobre les gallines és un so familiar, cap problema. Ja fan més esgarrifança el esgarips d'un gat, un xic més enllà, que deu estar tenint problemes amb la Muga, el gos gater de cals veïns. Els ulls de la Pepa il·luminats per la llum blava del mòbil, els renecs de les gallines i els galls que hem despertat amb tant de remenament, o els brams de les burres que ens han sentit i reclamen un grapat de civada són, espero, petites vacunes contra aquesta por atàvica, ben legítima, a la nit.

Tornant cap a casa, de nou sota els fanals del carrer, els nens troben caragols a les voreres, tot i que aquesta és una nit seca. També trobem un llimac, que té la conquilla vestigial a la vista, com una boina sobre el cul, concepte aquest últim que entusiasma els nens i es fan un fart de riure. Encantats de la vida segueixen buscant gasteròpodes per vorera, tan distrets, que quan m'entretinc una mica ja tinc la nena vint metres més enllà, caminant sola en la nit, tan tranquila. Només se'n recorda de la por quan li pregunto, de lluny: "Què tal?". I torna corrent esperitada cap a mi.

La por, no sé. Però aquesta nit mentre sopàvem m'han demanat d'acompanyar-me a tancar les gallines altre cop. Els he previngut: no us espereu tantes troballes com ahir, que se'ns va ajuntar la sort dels principiants amb la dels audaços. Avui hem trobat, només, un altre gripau i un grapat de caragols. I aturats escoltant el silenci de la nit, a quarts de deu, hem descobert el so que fan els aglans caient capçades avall, al bosquet d'alzines, i els ultrasons dels ratpenats caçant a la llum dels fanals, a sobre nostre. Fantàstic. Només que ara, quan li he anat a fer el petó de bona nit, la meva filla m'ha dit, amb un fil de veu, amb un to entre la vergonya i la derrota: "tinc por de la nit". Haurem de perseverar, i tampoc obsessionar-nos per la victòria. Si hi penso, jo mateix tinc les meves pors, i bé que visc tot i no aconseguir superar-les...