Febre (cama)groga de diumenge

Aquest cap de setmana hem patit la nostra particular febre (cama)groga. Dissabte, tot tornant de casa uns amics del poble veí, enfilant-nos per un corriol a través del bosc, amb la Ramona com a únic vehicle, vam topar amb una estesa impressionant de cama-grocs (o rossinyols de pi). La cosa ens va agafar indocumentats, amb tan sols una bosseta de paper per posar-hi la càrrega preuada. Els nens van xalar de valent, s'esmunyien per dins el sotabosc i no hi havia galzeran, lligabosc, arítjol ni esbarzer que els aturés, si a l'altra banda, entre la catifa de pinassa i d'heura, s'hi entreveien les trompetetes d'un groc lluent en la foscor de l'obaga.

L'endemà diumenge vam exercir el nostre dret, i vam decidir tornar al racó dels cama-grocs, de bon matí. Aquest cop amb un bon cistell, i l'àvia de suport logístic. Ja de tornada, vam amagar una mica el cistell per dissimular l'èxit, que si alguna cosa hem après de la gent d'aquí és que d'això dels bolets no se n'ha de fer massa ostentació... Va ser el nostre bateig boletaire: fins aquell dia mai havíem estat capaços de trobar res que no fos un o dos tristos bolets per casualitat, per molt que seguíem les indicacions, sempre un xic difuses, dels veïns del poble de tota la vida. Ara ja teníem el nostre racó -secret!-, i ens sentíem, en la dimensió micològica del terme, veritablement "d'aquí".

La febrada ens va durar fins ahir dilluns, que vam tornar-hi, a l'hora de dinar, tot just sortits els nens d'escola. A tot gas -tant com poden els burros- fins a la profunditat del bosc, mitja hora de collita, dinar a corre-cuita i ràpid cap a classe una altra vegada. Sembla estrany: el país es desperta amb un panorama complicat, el futur es presenta inabastable i difícil, i tanmateix gaudir en família de l'ara i aquí pot ser, almenys en aquest moment, tan accessible i senzill. L'únic problema que ens ha plantejat la situació ha estat una invasió de safates amb camagrocs assecant-se un xic per arreu... Sigui com sigui és un goig, aquest esclat de grocs diversos, al bosc i també al Parlament. No és potser el meu color preferit, però fa patxoca i m’agrada. Esperem que, a diferència dels rossinyols de pi, la de diumenge no sigui una febrada groga de tardor, efímera i passatgera. Que duri, que es faci notar i que faci virar el color polític dominant cap als tons que ens convindrien! (forçant una mica la metàfora... ja sabeu: blau i groc, fan verd!)