Caragol treu mandra

En aquest nostre país a la que plou una mica ens arronsem i cap a casa. Per això cal aprofitar qualsevol al·licient per véncer la hidrofòbia mediterrània i sortir sota la pluja. I al camp els caragols són una excel·lent opció. Als nostres fills els agraden amb deliri aquests mol·luscs llefiscosos, com als seus avis. I semblen haver heretat, també, el seu tarannà de caçadors-recol·lectors –l’un era aficionat crònic a la pesca, l’altre ho és a la cacera, sense menystenir espàrrecs, bolets, musclos, mores, garotes o qualsevol altre fruit de la natura a l’abast. De fet em sembla que això de “collir” de la natura ho portem tots a l’ADN, només cal donar sortida a aquesta tendència natural –i posar-hi ordre si es desboca, també. Amb els caragols, però, no hi ha mesura que valgui: són una plaga que fa malbé horts i jardins i n’hi ha a cabassos. Així que en pots collir tants com vulguis, tants com n’hi hagi. Només cal mirar d’evitar zones tractades amb plaguicides –enverinar l’entorn és encara legal, però està clar que ningú vol enverinar la mainada, de retruc, via caragols-.

Precaucions a banda, la collita de caragols és un petit plaer a l’abast de tots: ni mosseguen, ni punxen ni s’escapen, i si parem atenció, fan de bon trobar. I així, de passada, mentre se’ns fa l’hora de sopar, ens enfanguem una mica, ens posem de peus als bassals i gaudim d’aquesta nosa tan fantàstica que ens regala el cel: la pluja.